LET'S RUN AWAY

15

La nit es feia llarga, i no podia dormir, així que vaig decidir baixar a la planta baixa. Eren les tres de la matinada, per tant tos estaven sobasíssims, o això pensava.

Vaig baixar com un ninja, sense fer soroll i sense veure una merda. Però finalment vaig arribar al meu destí. Quan vaig entrar a la cuina vaig rebuscar pels armaris fins a trobar el que buscaba.

Us he dit mai que estic enamorada? Doncs estic penjadíssima, des de ben petita, i no em fa vergonya dir que... ESTIMO A LA NUTELLA!

Quan vaig trobar el pot de quasi dos quilos, he d'admetre que tots em van caure molt millor.

Vaig seure al sofà, i em vaig ficar els auriculars. La meva musica, la meva nutella, i jo erem feliços. Sense dubtar-ho vaig posar la cullera que prèviament havia agafat i vaig começar a menjar sense cap remordiment. 

Al cap d'un rato d'estar mirant les mussaranyes vaig sortir a la terrassa que tenien a la planta baixa i vaig seure al banc que hi havia.

Les hores passavn, però jo continuava sense tenir son. I ja començava a fer fred, però no em vaig moure. No parava de pensar que li passava a l'Erik, que li diria al meu germà i al pare quan arribés, i no sabia si podria aguantar gaire més amb la molèstia fe les grapes. Per molt que digués que no, molestaven, i el malestar als abdominals no marxava.

De sobte, alguna cosa es va posar a la meva espatlla i vaig girar el cap.

-Hola- em va dir el Dani.- A tu no t'han explicat mai que normalment la gent a aquestes hores dorm?

-Pot ser.

-Puc seure?

-Clar.

-Vols parlar d'això? - diu senyalant amb el cap el lloc on m'han operat.

-No hi ha res a dir. Literalment. Vull dir, ningú pot saber res, si?

-Entesos.- Tots dos ens quedem callats.- Perque ho fas? Vull dir, boxeig. L'Erik m'ha explicat alguna cosa. Si es per diners nosaltres...

-No. No en absolut. No es per diners, k si ho fos, tampoc deixaria que m'haguessiu de mantenir. Només... em sento lliure. No depenc de ningú. Demostro el que pic fer sense demanar ajuda, perque vull, i perque puc. Es una manera de ensenyar a que ningú es responsable de tu allà dalt. Es com la vida. No pots confiar en ningu.

Es queda una estona callat.

-Pero et pots fer molt mal.

-Val la pena. Es con anar en moto. Et pots fotre l'hostia de la teva vida, pero val la pena sentir en vent a la teva cara, la velocitat,....

-Ho se- em talla.

El miro extranyada.

-Tinc una moto-afirma orgullós. Vols anar a donar un tomb?

-Ara?

-Tens alguna cosa millor a fer?

-Em caus bé - dic somrient. Potser no serà tant dolent estar tres setmanes aqui...