LET'S RUN AWAY

20

Algú m'ha segrestat. Estic a la part de darrere d'una moto, i lligada de mans a l'abdomen d'un individuu fort. No puc saltar, no hi ha cap manera de sortir d'aqui. Intento deslligar-me, però tots els meus intents son inútils. 

Cada cop la moto accelera més, i la por creix més dintre meu. Ens estem aproximant a una curva, però la velocitat continua pujant cada cop més. MERDA.

Just abans de caure pel baranc amb la moto, lligada de mans, amb algñu que no conec, l'home es gira, i el reconec a l'instant.

-Em recordes?- pregunta l'home que em va atacar.

-Frank...- la veu quasi no surt de mi.

I llavors em desperto.

-Ssshhht... Estic aqui... ja està...

Estic entre els braços de l'Erik, i em noto la cara mullada, ¿a cas he estat plorant?

L'Erik està recolzat a la capçalera del seu llit. Està assegut amb les cames creuades i el meu cap a sobre.

-Ja està... nomes ha sigut un malson, tranquila.

De sobte, m'incorporo i surto corrents de l'habitació fins a arribar al luxós lavabo. Quan m'he aixecat ha caigut un pany amb aigua que tenia al front, haig de tenir febre. Quan arribo al lavabo m'agenollo davant de la tassa, i començo a vomitar. Em fa mal la panxa, tot em dona tombs, i de dintre meu només surt bilis. L'Erik està darrere meu, i m'està recollint el cabell amb la mà, agenollat al meu costat i amb un mà al meu front.

Quan les arcades finalitzen, em sento cansada i sense forces per fer res. Em deixo caure cap endarrere, esgotada.  L'Erik es posa just al lloc perfecte per agafar-me, de manera que acabo entre les seves cames, els dos a terra asseguts i la meva esquena al seu pit, i el cap a una espatlla seva.

Em posa la mà al front.

-Merda, Abi... estàs cremant...

-Estic bé- sembla més un suspir que una frase.

El que passa a continuació, no ho tinc massa clar. Sento veus i el Dani entrera. Entre els dos m'aixequen un braç i em fiquen alguna cosa freda a l'aixella.Em remoc incòmoda, però continuo amb els ulls cansats, jo només volia dormir...

-Shh, només és un termòmetre.

Quan passen uns minuts, just quan em començava a invaïr el son, m'aixequen el braç i treuen el termòmetre.

-MERDA!- diu el Dani- Està a quasi 42 de febre!

L'Erik, incrèdul mira el termòmetre, i el seu pit deixa de pujar i baixar durant uns instants. L'Adam i el Garret apareixen per la porta del lavabo.

-Que merdes pasa?- pregunten els dos indignats. Quan l'Erik passa el termòmetre cap enrrere els dos es queden petrificats.

-Però que...- comença el Garret.

-Això no pot estar passant- diu l'Adam.- Quan la gent està a aquestes temperatures, normalment està a punt de morir, o alguna cosa greu...

-Si Adam, ens ha quedat clar, ajudes molt- el talla el Garret sarcàsticament.

-L'hem de portar a l'hospital immediatament.

-No...- suspiro.- no cal... només necessito una dutxa- dic, però entre paraula i paraula agafo aire, ja que em fa la sensació de que no arriba als meus pulmons.

-Però...- comença l'Erik.

-Mira, que es banyi, i si la febre no ha baixat, la portem a l'hospi, com ho veieu?

Tots em miren, però acaben cedint. Igual que els meus ulls, que es van tancant poc a poc.

-I la gran pregunta es:- diu el Garret- com collons voleu que es dutxi en el seu estat?

En aquest moment, em ficaria vermella, però crec que de la calor del meu cos, ja no m'hi puc posar més. Es miren entre ells i em miren a mi.

-Si no m'equivoco, a cap dels quatre ens faria res ajudar a que es dutxi. Pero tret que amb vosaltres dos- diu el Garret mirant al Dani i l'Erik- té més confiança, i ja que la que tenia amb tu- apunta a l'Erik amb la barbeta- la va pardre ahir. Crec que el més correcte és que l'ajudi el Dani.

-Jo ja puc sola- murmuro.

-Sí... segur... -contesta l'Adam sarcàsticament.

-D'acord, fem això- diu l'Erik.- Dani, vés i agafa roba de recanvi per estar per casa. Adam, prepara la banyera, i tu Garret, ajuda al Dani, i prepareu una bossa amb un parell de pijames, perquè per molt que digui que no, tots sabem que acabarem a l'hospital. Ella es desvestirà i entrarà a la banyera, però ningú veurà res perquè estarà la mampara posada. Com ho veieu?

Tots diuen que sí i jo no puc fer res més que assentir. Llavors tothom es posa mans a l'obra. El Dani i l'Adam surrten d'allà per preparar la roba, i el Garret, l'Erik i jo ens quedem al lavabo. Quan acaba de preparar la banyera surt de la sala, i ens quedem l'Erik i jo sols.

-Vols que t'ajudi a... a... a desvestir-te?- assenteixo.

Llavors m'adono de que estem en la mateixa posició que estavem abans, i ell surt de darrere i em recolza a la paret.

-Aixeca una mica els braços- em diu en un to suau i dolç.

Faig l'esforç, però crec que no serveix de gaire, ja que ell m'ajuda i em treu la samarreta, quedant-me només en sostens. Continua agenollat davant meu, m'estira les cames, i em treu els pantalons curts que portava, quedant-me completament en roba interior.

M'agafa de manera nupcial, i m'estira a la banyera.

-Vols que marxi?- pregunta amb cuidado. Nego amb el cap. No estic amb forçes per quedar-me sola aqui dintre. -Estas millor?- Assenteixo amb el cap, però em mira sense estar convençut.

Passen els minuts, i ell continua agenollat al costat de la banyera. La veritat es que no em trobo gens bé. Estic mig adormida, no tinc forces ni per moure'm quasi.

-Vine a viure amb mi- em diu l'Erik agenollat davant del banca del parc en el que estic asseguda.- Comprem-nos un gos, vivim junts.

No puc fer res més que assentir, i llavors s'aixeca, i sense donarme'n conte els seus llavis estan a sobre dels meus. El seu braç sembla una barra de ferro de la qual no me'n puc lliurar al voltant de la vema cintura, i l'altre està a la meva nuca.

Llavors els seus braços m'agafen com si m'estigués portant a l'altar de l'esglesia i...

I és llavors quan me'n adono de que tot era un somni, però estic en roba interior als braços de l'Erik, que s'asseu a la tapa del vàter, amb mi a sobre, i m'envolta amb una tovallola.

-Tranquila... no passa res... Continues tenint la mateixa temperatura, així que ens en anem cap a l'hospital.

-No...- intento dir, però altre cop, la meva veu només es un sospir.

-No t'ho he preguntat. Ja han trucat a una ambulància, i ara ens venen a buscar.

-Estic....

-Ja, ja. Estàs bé- em talla- segur que estas bé- diu sarcàstic.

Uns minuts més tard piquen al timbre, l'Erik em baixa per les escales en braços, i m'estiren en una camilla.