LET'S RUN AWAY

3

Faig el mateix que faig sempre. Després de pràcticament 45 minuts de viatge en moto, arribo al meu destí.

Aparco la moto a la caseta que hi ha a mig cami de la muntanya, abandonada, i començo el meu recorregut habitual. En silenci. Només tardo 10 minuts en pujar fins dalt de tot, i m'assec al mateix lloc de sempre. A fer el mateix de sempre. Penso. Penso en el misteriós noi que s'ha presentat per art de màgia i m'ha mirat divertit quan tots els altres em miraven amb cara de llàstima, i que s'ha apropat a mi quan tots els altres marxen corrents espantats.

Es diferent. I tant que es diferent. Però no em puc enamorar. No m'ho pic permetre.

—Merda de vida —dic en veu alta sense donar-me conte de les paraules que acaben de sortir de la meva boca. És igual, de totes maneres ni em sentirà ningú.

— Merda de vida? —diu una veu molt familiar.

Giro el cap, pero no m'aixexo, estic massa sorpresa com per aixecar-me de cop.

— Erik? Pero que collons fots aqui?—
Massa tard, ara m'he aixecat. Perfecte, el meu lloc secret ja no es mes el meu lloc secret.

— He vist que marxaves... i he tingut curiositat. — Diu tranquilament.

—M'has seguit?!

— Mmmm... es podria dir que si...

—Tu ets imbecil?! Es pot saber que t'he fet, jo? Ja van totes bavejant darrere teu, ves a molestarles a elles, i passa de mi d'una puta vegada, entesos?

— Mira, ho sento, vale? Només tenia curiositat... ets una noia molt misteriosa — diu sense deixar de mirar-me als ulls.

— M'han dit coses pitjors.

En el fons es com els altres tios, van a el que van, a fotre mà. Soc misteriosa. Molt bé, i que? Supera-ho, xaval.

Sense pensar'm-ho dos cops començo a caminar i li passo pel costat.

—On vas?— em pregunta des de lluny.

— No t'importa. No em segueixis.

— I com collons vols que surti d'aquí si només hi ha un camí?

Té raó. Però no m'aturo, em fico els auriculars amb la musica a tope, i l'ignoro tot el camí.