LET'S RUN AWAY

34

-Puto Pol! - crido baixant les escales xorrejant.

Sabeu que ha fet? No se li ha acudit res millor que tirar-me mitja olla de cuinar amb aigua glaçada. Que estem al puto febrer!

-Epa! I ara que et pica, a tu?- em pregunta el Dani alçant les celles, divertit, quan xoco contra el seu obmbro a l'entrar corrents a la cuina.

-El retrassat del Pol, que és un bèstia!- dic intentant recuperar l'aire de l'ensurt i de tota la correguda per casa.

El Dani em mira, nega el cap divertit, i continua el seu camí. Quan arribo a la cuina l'Erik i el Garret están a l'illa de marbre esmorzant.

-Bon dia- em diu el Garret.

-Serán bons per tu- el contesto de mala llet.

-Ets conscient de que normalment per a dutxar-te t'has de treure la roba?- em diu l'Erik rient i amb les celles alçades.

No entenc perquè ho diu fins a que em dono conte de que porto mig cabell mullat i el pijama xop enganxar a la pell. I sense roba interior...

-Merda!- em giro corrents i pujo a la meva habitació.

-Bones vistes de bon matí- sento a l'Erik murmurar de lluny.

Mentre pujo corrents per les escales el contesto cridant.

-T'he sentit!

Entro a l'habitció i em tiro al llit.

-I ara que cony faig?- pregunto a ningú.

-Podries començar a vestir-te.

-AAAAAAAAAAAH! - crido espantada.

L'Erik riu pel crit que acabo de fotre.

-Quanta estona fa que estas aquí?

-Acabo d'entrar- em respón.- Saps que estic totalment en contra d'això, oi?

-Sí. Però ho faré igualment, no cal que t'hi esforcis.

-Tu saps el perill al què t'estàs exposant?- em pregunta molest.

-Erik, ja heu passat tots per aquí, dient-me el mateix, i, de debò, no cal que ho intentis.- li dic ja avorrida.

Fa dos dies, quan el Pol va tornar a casa i ens vam assincerar, vaig dir-li que volia formar part del DDPH. Vull entrenar i trobar a la mare, i ja de pas, acabar la missió que va deixar incompleta. Els quatre nois que viuen sota aquest sostre s'hi han negat, han intentat fer-me canviar d'opinió i fer-me ''reaccionar'', però tot ha sigut inútil.

-Per cert, abans de que t'enfadis. La Nat sap alguna cosa de tot això?

-La Nat també treballa per al DDPH. Treballa amb nosaltres. Normalment treballem nosaltres en grup, és a dir, nosaltres tres i la Nat. El Pol treballa amb l'equip dels de la seva quinta de la teva ciutat.

-Ah, molt bé. És a dir, la Nat pot treballar amb vosaltres i no hi ha cap problema, i si jo treballo amb vosaltres comença la tercera guerra mundial?- pregunto molesta. No és just.

-És diferent... ella porta entrenant-se des de petita, sempre hem actuat junts.

-I? jo em começo a entrenar ara, i podré estar a l'altura.- li contesto frustrada.

-No. No és el mateix. Ella es més forta.

-Que insinues? que sóc dèbil?

-Evidentment, no estàs preparada.- em diu sec. Està clar que a cap d'ells els fa massa gràcia que formi part del seu equip. Sé que sóc dèbil, però m'entrenaré i estaré a punt.

-I perquè et penses que s'entrena la gent? Pero que us penseu que no puc preparar-me?- Aquesta conversa està agafant un camí que no m'agrada... Sé que puc fer-ho.

-No podràs, Abs, és massa tard.

-M'és igual, ho faré igualment.

-Perquè has de ser tan tossuda?! Que no entèns que es perillós?!- em diu alçant-me la veu.

-Ah, clar, per vosaltres no es perillós però per a mi sí, no?

-Nosaltres portem més anys!- Em cirda.

-No em cridis!- li dic emprenyada. Odio que em cridin, i no tinc ganes de discutir.

-Saps què et dic? Fes el que vulguis, però jo no t'ajudaré. Si vols posar-te en perill, posa't-hi

-No vull posar-me en perill! Vull trobar a ma mare! Vull lluitar pel que ella ha lluitat i vull acabar el que ella no va poder acabar! -he alçat massa el to de veu. Estic molt emprenyada. Com no pot entendre que jo també vulgui ajudar?- Vull ajudar! Vull contribuir en tot això...

-No necessitem la teva ajuda!- em talla.- Només seràs una càrrega! Com ho has sigut des que vas arribar aqui! Tot ha estat girant al teu voltant des de que ets amb nosaltres. Que si l'Abi té anèmia. Que si l'Abi no menja bé. Que si ara l'Abi vol anar de missió suïcida i acabar com sa mare... Merda Abi! Que no saps ni si està viva!

Wow. Sento que m'acaben de tirar una galleda d'aigua congelada a sobre. El temps s'ha parat. No tinc paraules per descriure tot el que sento.

La ràbia que abans ocupava els ulls de l'Erik s'ha esfumat, i ha deixat pas a una mirada de complet empanadiment i tristesa, compassió. Però es massa tard.

-Fora- és l'única paraula que puc articular.

-Abi jo no...- comença a parlar.

-No. Ara no- el tallo. Ja n'he tingut prou per avui.-Fora.

Em mira fixament als ulls com ho ha estat fent des que ha entrat, es gira, i es dirigeix cap a la porta.

-I, Erik- dic abans de que marxi. Es gira esperançat, però se li canvia quan dic:- Ho faré igualment.

Surt de la meva habitació donant un cop fort a la porta abans de marxar. Jo l'única cosa que puc fer es fer-me una pilota al llit fins que caic en els braços de Morfeu.