LET'S RUN AWAY

35

La veritat, m'ha costat molt dormir-me aquesta nit. Dic molt per no dir que no he pogut dormir gens. He anat dormint de tant en tant, però les paraules de l'Erik han estat rondant dintre el meu cap durant hores. "no necessitem la teva ajuda" "no saps ni si està viva" .Sincerament, no m'ho esperava d'ell, però bueno. De vegades la gent decepciona, oi?

M'aixeco del llit quan sona l'alarma. A les cinc del matí. Sí sí, a les putes cinc de la matinada. Avui començo a entrenar, i haig d'estar a l'altura. Quan els peus toquen el terra fred, de seguida me'n penedeixo d'haver decidit començar a entrenar.

-Això serà més complicat del que em pensava...- dic per mi mateixa.

Agafo unes malles i un top esportiu i vaig al lavabo. Quan em miro al mirall, veig una miatge que no m'esperava. Tinc ulleres sota els ulls, la pell pàlida, i sí que he perdut quilos. La veritat es que no m'hi havia fixat fins ara.

Em rento la cara, em faig una cua, em vesteixo i baixo sigil·losament per a no despertar als quatre cavernícoles que ara mateix estaran dormint com cabrons.

Agafo les claus, el mòbil i els auriculars i començo a trotar pel carrer.

Abans, quan feia atletisme, corria uns 15 quilòmetres abans d'anar a l'institut, però fa temps que ho vaig deixar. 

La meva ment no ha parat de donar tombs a tot el que m'ha passat últimament. He passat de ser la més popular de l'institut, a passar desapercebuda. De tenir una família feliç, a pensar que estic sola. De viure a casa meva, a viure amb quatre xavals que estan bojos. I, per si fos poc, totes aquestes persones que em rodejaven, treballen per a una identitat que intenta evitar que maltractin, matin, i facin experiments a gent. Flipant, no?

Sense adonar-me'n, he fet 18 quilòmetres per carrers completament desconeguts, i ara no se com tornar.

Després de continuar mirant per carrers i preguntat a dues persones, obro la porta de casa. Només han passat dues hores, i tot està fosc. Però em sorprèn una tènue llum que prové de la cuina, i m'acosto a mirar. Trobo una figura vestida de negre, amb una samarreta de màniga curta i apretada al cos, i un pantalons de pijama,d'esquenes recolzada a l'illa de la cuina.

-Pensava que t'hauria fet cambiar d'opinió, però ja veig que no ha estat així.- em diu l'Erik girant-se amb un posat seriós.

-La veritat, les teves paraules només han aconseguit que tingui més ganes d'entrenar, saps?

-Però esque no ho entens?!- em pregunta alçant la veu.

-Despertaràs als altres. I no. No ho entenc.- contesto emprenyada.- Des que he arribat aquí, l'únic que heu fet, tots, ha sigut donar-me ordres de tot. Que he de fer, com ho he de fer... Estic a punt de fer 17 anys, merda!- dic cada cop més fort acostant-me a l'Erik, que ara em mira sorprès.- I no se si ho heu notat, però no funcionará res del que sigui que esteu intentant. Ho faré perqué vull. Se boxejar, això ja no es començar des de zero. Entrenaré. Entrenaré i estaré a l'altura.

Dic aquestes últimes paraules intentant convèncer-me a mi mateixa.

-I no se si t'hi has fixat, però no recordo haver-te demanat permís.

Em giro donant-li l'esquena i disposant-me a sortir de la cuina per pujar a l'habitació, però una mà de sobte al meu canell, em gira i m'ho impedeix.

-No vull que et passi res.

-Jo tampoc vull que us passi res a vosaltres, i a partir d'ara viuré sabent que cada moment que creueu la porta de casa pot ser l'últim cop que us vegi.

-Es la nostra feina...

-Doncs ara també ho serà la meva- el tallo.

-Està bé. Però no canvio la meva posició. Si et vols posar en perill, no serà gràcies a mi. No penso formar part d'aixó, no comptis amb mi. -em diu frustrat.

-Tranquil. Tampoc contava amb tu. M'has demostrat que no ho podia fer durant aquests dies, però ho saré igualment, així que el próxim cop que hagis de tornar a repetir les mateixes paraules, guarda-te-les, perquè no et servirà de res.

Ens quedem mirant als ulls, fins que em deixo anar de la seva mà al meu canell amb un cop sec, i surto d'allà amb els ulls humits per les llàgrimes sense que ell les vegi.

Agafo la roba que m'he de posar avui ràpidament i vaig al lavabo. Em desvesteixo i em poso sota la dutxa. ¿Perquè no m'entén? No es tan complicat... només vull recuperar la meva vida normal... Poc a poc, em vaig deixant caure per la paret freda fins a acabar ajaguda a terra, i les llàgrimes continuen caient. 

Sento que piquen a la porta, trago saliva i intentant dissimular la veu pregunto:

-Si?

-Abi?

-Erik?

-Emmmm... crec que no tens tovallola... Te'n porto una.

Miro a través de la mampara de la dutxa i, evidentment, no hi ha tovallola.

-Com ho has sapigut?

-Aquest matí he vingut a veure si estaves i ja havies marxat, però he entrat al lavabo per assegurar-me'n.- em diu des de l'altra banda de la porta.

-Ah- dic encara intentant sonar indiferent.

-Puc passar?

La mampara es translúcida, la part de dalt, dels ombros en amunt, es vidre transparent, però de totes maneres no veurà res.

-Sí, deixa-la a sobre de la pica, ja l'agafaré.

Obre la porta amb cura i entra. Deixa la tovallola a la pica, i torna ràpidament cap a la porta. Quan agafa el pom per sortir, gira el cap i em mira als ulls, altre cop. Però ràpidament, com si hagués fet alguna cosa malament, es gira, surt d'aquell petit espai que es omplert amb el vapor de l'aigua i les meves llàgrimas. Deixant-me sola altre cop.