LET'S RUN AWAY

11

Un soroll em desperta. ''pip... pip...'' es constant i m'està emprenyant. Serà el despertador del papa. 

-Papa! el despertador...- sento una rialla fluixa, serà el Pol. Pero el puto despertador no s'apaga.- Me cano en la puta...

Però com el soroll no para, m'obligo a obrir els ulls. Em sorprèn saber que no sóc a l'habitació, ja que la meva llum no es tan blanca i les parents no són grises. 

Merda! Merda! Merda! serà el tio del combat... m'haurà segrestat!...

M'incorporo per aixecar-me i sortir corrents, però em fa mal la panxa i ofego un crit, encara no tinc la vista enfocada del tot, però hi ha algú a prop que em torna a estirar.

-Erik...- suspiro alleujada. Espera. Erik?!- Erik?!

-Sí, sóc jo, que passa?

-Merda.

-Jo també m'en alegro de veure't. No vols saber on ets i que ha passat?

Esclato a riure, però paro perquè em fan mal les costelles.

-Et penses que es una peli? Estem en un hospital, i tranqui, no em posaré a plorar ni et demanaré que em portis a casa, jo només m'aixeco i piro.

-Vaja... quin bon despertar...- diu sarcàstic.- Li llenço una mirada matadora. 

-Que saben mun pare i mun germà?

-Tun pare res. A tun germà l'he trucat i li he dit que esàvem a l'hospital perquè t'havies desmallat. Tot i que els metges no pensen el mateix...

-Quin pronòstic t'han donat? Em fa mal tot el cos...- em queixo.

-Tens una costella trencada i tenies un ronyo perforat. T'han ficat grapes i en tres setmanes te les hauras de treure. Així que ens toca repòs durant tres setmanes.

-Perdona? Ens?

-Sip. Ens. M'imagino que no voldràs que tun pare i tun germà se'n enterin que continues fent boxe d¡amagades, i sobrertot que competeixes.

-Doncs no, però no pateixis, em se cuidar sola.

-Ni parlar-ne. Estaràs amb mi.

-No.

-Sí.

-No. I punt.

-Molt bé- comença a treure el movil i marcar un número de telèfon- si no et cuido jo, ho farà el teu germà...

-No! Està bé. Sí.- dic sospirant. Les setmanes que m'esperen...

-Perfecte. Em sembla que ja ens entenem.

-I que se suposa que diré a mun pare?

-T'ha sortit un estudi, del concurs de fotografia que et vas presentar durant tres setmanes a Madrid.

-Pero com collons saps que em vaig presentar a un concurs de fotografia?

-Et vaig dir que t'observava.

-Merda!- crido frustrada.

Cada cop em fa més mal tot. Tanco els ulls per intentar relaxar-me, però no serveix.

-Estas bé, Abi?- pregunta preocupat.

-Crida a... una infer...infermera.

Em fa cas, i surt corrents de l'habitacó, en mig minuts entren l'Erik i una dona corrents. La senyora em revisa sencera, però no troba res.

-Em sembla que són els nervis. Aquesta nit et quedaràs aqui, si tot va bé, demà pel matí podràs anar cap a casa. No et donaran l'alta fins que et treguin els punts, així que prent-ho amb calma. Si estàs tensa el ronyó es tensa, per tant els punts poden saltar, cosa que no es convenient i perillosa. Intenta que estigui relaxada aquests dies fins l'operació, pel seu bé- diu mirant a l'Erik.

-Està bé.

-Dit això, demà abans de marxar et donaran les últimes instruccions, mentres tant ara dic que et portin el menjar.

Ja fa dues hores que l'infermera ha marxat, i una i mitja que tinc el menjar davant. Just com quan me l'han portat. No he tastat ni un mos. Després de que l'Erik m'insstistís perquè menjés, s'ha donat conte de que era inútil, i ja no ho ha tornat a intentar.

Hem estat tota la tarda parlant, i hem rigut molt. Hem trucat al pare i li hem dit lo del consurs. Tot va sobre rodes.