LET'S RUN AWAY

10

Pel matí quan em llevo, pràcticament no em puc mi moure. En teoria han de passar 12 hores per poder pendre'm un altre calmant, però avui el dia serà llarg i dur, per tant me'n prenc dos de cop.

Quan el Pol i jo arribem a l'insti, em pregunta que perque vaig coixejant, però jo només li dic que va ser per els cops de l'altre dia. De cap manera poden saber res sobre el combat d'ahir.

Passen les tres primeres hores, i no veig l'Erik. Tinc la sensació de que m'estic morint per dintre. Tot el matí sentint puxades al lloc on tinc els cops. Però el que m'està matant de debò és l'estómac.

Tardo a recollir les coses i surto l'última de l'aula. Ja no queda ningú als passadissos. Tothom està al pati o al menjador. No veig a l'Erik, i normalment està al menjador, assegut a la taula dels populars, amb els seus nous amics i amigues, la majoria bastant repel.lents. A mig camí em comença a fer tant de mal que m'haig de recolzar a la paret per no caure i agafar aire.

Quan estic a deu passos de la cafeteria i veig l'Erik, el meu cos no aguanta més i caic estirada a terra. S'aixeca mig menjador, però l'Erik és el primer que arriva corrents i preocupat i s'agenolla al meu costat.

-Abi... Abi estas bé?

-Em fa mal... fa molt mal... -la meva veu sona més dèbil del que em pensava. Tinc les mans al meu estòmac, i ell enten a què em refereixo.

-Pots caminar?- nego amb el cap.- T'agafaré.

Quan em passa un braç pels genolls i un per l'esquena, i m'aixeca crido del mal quan em doblega.

-Sshhh... tranquila... ara et porto a l'infermeria.

Camina el més ràpid que pot, i quan arribem m'estira al llit. L'infermera ve i em demana que em desfaci la camisa, cosa que fa l'Erik. Hauria de fer-me vergonya, però em fa tant de mal que no puc pensar en això.

-Però... que t'ha passat?!- preguta l'infermera alarmada.

-Vaig caure... per... les escales- dic intentant aguantar les llàgrimes. L'Erik està assegut al costat.

-D'acord... això pot ser que et faci mal...

Comená a tocar la panxa fa mal, però no em queixo, fins que arriba a la part de l'estòmac, que crido de dolor sense voler. L'Erik m'agafa la mà, i jo la premo amb força per evitar tornar a cridar.

-Para...- intento dir en busca d'aire.

-Has d'anar a l'hospital. Pot ser que tinguis alguna hemorràgia interna en algun òrgan. Ara truco a l'ambulància...

-NO! No cal... ja hi puc anar jo...

-De cap manera- diu la dona.

-Jo la porto- diu l'Erik decidit mentre d'aixeca. La infermera em mira, i jo assenteixo.

-Està bé. Aneu ràpid. Ara et dono uns calmants pel dolor. Però aneu sense aturar-vos, pot ser greu.

Dit això, l'Erik em passa un braç pels obros, im 'agafo a la seva esquena fins arribar al seu cotxe.

-A casa- dic. No puc parlar, em fa mal. Els calmants no estan fent efecte.

-No. No de cap manera. Anem a l'hospital.

-Que no. Que només és pel cop d'ahir.-Merda. Se'm ha escapat.

-Que?!

-Res.

-Abi!- diu emprenyat.

-Combat. Boxe. Ahir. Cop- no tinc aire per fer una frase, em sembla que estic hiperventilant.

-Que que?!

No dic res. M'estic marejant. Ja hem arribat a l'hospital. Surt corrents del cotxe i m'ajuda a sortir a mi. Quan toco de peus a terra, abans de fer el primer, tot dóna tombs, i es fa negre. Uns braços m'agafen abans de xocar contra el terra.

-Abi?!- diu una veu llunyana, però estic massa cansada per respondre.