LET'S RUN AWAY

6

Fa un mes en un combat de boxe en van donar un cop fort al cap. Vaig estar inconscient dos dies, i el metge em va dir que seria normal si em desmaiava de tant en tant, però que si passava anés a l'hospital. El pare em va dir que si em tornava a passar deixaria el boxe. Pero no serà així.

Ja ha passat una setmana des de la meva última trobada amb l'Erik al que suposadament era el meu lloc secret.

No he tornat a parlar amb ell. Hem hagut de seure junts alguns hora, però no ens hem dirigit la paraula. De totes maneres he d'admetre que em mira molt sovint.

Després de l'hora de matemàtiques avançades toca pati,i com sempre surto corrents.

Estic asseguda a terra amb l'esquena recolzada en un arbre. I sento uns passos darrere meu.

- Com estas?

-Be,Erik. Ja et vaig dir que no era res. - Dic sense mirar-lo.

-Ets diferent.

Sense voler se'm escapa un somriure.

-Que?

- Que ets diferent a totes les altres noies que he conegut.

-A mi no em coneixes.

-Perque no em deixes. - no esperava que contestes.

- I perquè tant interès en conèixer-me?

-Ja t'ho he dit. Ets diferent.

Mai havien insistit tant en conèixer-me. Està bé. S'espantara com tots els altres i marxara.

- Està bé.

- Que?- pregunta incrèdul.

- Que sí.

-De debò?

- Osti tio, sempre ets tant pesat?

Ell riu. Bonic somriure.

- Té, espera que et dono el meu número.

- emmmm.... no cal... - contesta mentre començo a treure el mòbil.

Jo somric, i M'aixeco per marxar.

-No! - diu ràpid i nerviós.

Començo a pensar que es mes raro que jo ...

- Veuràs... esque...

- Erik! Acaba la puta frase ja!

- Ja tinc el teu número.

- Com? - aquest tio em comença a fotre por.

-Un dia el teu germà se'm va acostar. Em va dir que sempre estaves sola, i com em va veure parlar amb tu, es pensava que erem amics, i em va donar el teu telèfon.

Ara mateix estic flipant, i quan acabu anire a matar el meu germà. Pero primer flipo un rato més.

-I tu no li vas dir que tu i jo... que tu i jo no som res?

- Ho vaig intentar. T'ho prometo. Però em va dir que acostumaves a ficarte en problemes, i només tenies el telèfon seu i del vostre pare, i vaig pensar que si me'l donava podries... no se, demanar-me ajuda quan em necessitessis.

Vale, ara sí que estava flipant. Castrare a mun germà amb una cullereta.

- Mira xaval, no necessito la teva ajuda ni la de ningu, ho pilles?

Dit això i abans de que pugui dur-me alguna cosa més , marxo.

Adéu insti, un dia més. Bueno, ja hi estic acostumada, i segurament ells també. I amb ells, em refereixo a tothom. Perquè tots són iguals.