LET'S RUN AWAY

4

Ja ha passat una setmana des que em va seguir fins al meu lloc. Em sentia com si hagués invadit la meva vida, el meu únic lloc de refugi.

Les hores del pati dels dies que no em piro, estic sola en una cantonada, o amb mun germà i els seus amics.

Em cauen bé, però com els altres tios van al que van. El Derek ja ha tingut 8 lios, i encara estem a mitjans de Novembre. El Kino no tantes, pero en porta 4, i les seves intencions no es queden curtes. I per últim l'Aaron, es el millor. Passa d'aquests temes, i es com un segon germà per mi, pero incomparable amb el Pol. Ell sempre es allà.

Es dijous, ja estic cansada, per tant decideixo marxar. Una hora mes tard, estic amb el sac de boxe que tinc amagat entre els arbustos, i la motxilla amb roba d'esport que sempre guardo de recanvi per dies com avui. Vaig estar mes d'un mes amb una depressió important quan va morir la mare, i tots tenes por que recaigui, però per molt que els hi dic que no passarà, no em creuen .

Aquesta setmana no esta sent la millor, i el pare, el Pol i els seus amucs (les uniques persones que ho saben) estan preocupats.

Despres de descarregar les meves forces al sac i estar asseguda mirant les vistes, i sincerament, sense pensar en res, sento un soroll. Em giro i allà el veig. Una altra vegada. Pero torno a mirar endevant i l'ignoro.

- Sento lo de la setmana passada, no volia ficar-me en mig de... bueno, del que fos que estiguessis fent.

No contesto.

- D'on has tret aquest sac?

- No es cosa teva - contesto borde.

- Puc saber que t'he fet? - em pregunta suavitzant el to, i acostant-se a mi.

- Res - pensava que si no el tractava bé marxaria, però no ha funcionat. S'ha assegut al meu costat. Perfecte. - Soc aixi amb tothom. Algun problema?

- No ets aixi amb tothom. Amb el teu germà no ets aixi.

- I tu que saps?- Pregunto mentres giro el cap per mirar-lo.

- T'observo.

- I se suposa que m'hauria de preocupar? - pregunto.

- No. -diu negant amb el cap i somrient mentres mira a terra. - No ets el que intentes semblar.

- No saps res de mi. No em coneixes.- M'aixeco i començo a recollir el sac de boxe i l'amago al matrix lloc on era. Mentres tant, ell m'observa des de terra.

Agafo la motxilla i començo a caminar pel camí, i sento com em segueix.
- Precisament per això. - el miro confosa. Que diu? - Precisament per aixo et vull conèixer.

- Em sembla que passo- dic sense parar.

Es fica devant meu, barrant-me el pas, i em mira fixament als ulls.

- No espantis a la gent que t'envolta, després te'n penediràs. - Just les mateixes paraules que em va dir la mare. No estic preparada per això. No estic preparada perquè alguna persona com ell em repeteixi les paraules de la mare, i menys en aquest moment. Els records començen a venir a mi, i el món comença a donar tombs.

- Abi... Abi estas bé?

La seva cara es l'última cosa que veig quan tot es fa negre, i uns braços m'agafen abans de caure a terra.