LET'S RUN AWAY

32

La meva mare està viva. La meva mare està sent víctima d'uns experiments. M'han mentit durant tota la meva vida. Les persones amb les que més he confiat, la gent de la que més a prop he estat, m'ha enganyat.

Ells ho sabien. El pare, el Pol... l'Erik. Mai havia sentit un dolor tan gran. Realment, no pensava que sentiria un dolor més gran que el de la mort de la mare, però era mentida. El mal va ser tan real... tot, de fet, va sentir-se tant real...

No se quanta estona porto conduint, fent més tombs del conte, arribo a la meva muntanya. A la muntanya on jo pensava que ajudava a la meva ment a fer més petits els problemes, problemes que mai han existit.

No he pogut evitar que se'm caiguin llàgrimes durant el camí, però ja n'hi h poru de lamentar-se. 

Trec el sac de boxe que tinc amagat, el penjo de la branca en la que el penjava sempre, i començo a donar cops. Cops per treure de dintre meu tota la ràbia acumulada. Aquests mesos de dolor. Aquests anys de mentida. Dels meus ulls s'escapen unes llàgrimes més. Llàgrimes d'impotència, de traició. 

He perdut la noció del temps donant cops. No em noto les mans. Fa fred, m'he deixat la jaqueta a casa quan he sortit corrents, però això és el que menys importa ara. Continuo pegant al sac. No puc pensar.

La mare... està viva...

Llavors se'm passa pel cap una cosa que no havia pensat fins ara. Truco al Pol.

-Hola?

-M'has mentit. M'has enganyat. Ho sabies tot i... i...- no puc acabar de parlar. Se'm torna a formar el nus a la gola, i les llàgrimes tornen  a sortir,

-Abi... torna... els nois i jo portem hores buscan-te. T'has deixat la jaqueta, i ja són les vuit de la tarda...

Les vuit? Ja són les vuit?

-No. No... jo... necessito pensar...

-Abs torna. Pensa aqui a casa amb nosaltres, on sapiguem que estàs bé. Torna.

-Jo... no. No puc. No em busqueu més. Necessito temps.

-Quan tornis t'ho explicaré tot... t'ho pormeto. Vine, Abi...

-No... -- em comença a faltar l'aire--   j-jo... no... n-no pu-puc resp-respirar...

Intento agafar bocanades grans d'aire, però els meus pulmons estan obsrtruits, no m'arriba l'aire als pulmons.

-Abi! Abi on estas?!- em diu atabalat.

-A... la munt-muntanya... diga... li... Erik... --M'acosto a l'arbre més proper i em recolzo.

Sento que crida a l'Erik de fons. Uns quants crits llunyans...

-Tres quarts d'hora, Abi?! Enserio?!

-Pol...

-L'Erik està anant cap allà, no penjis Abs... Respira amb mi: inspira, explira, inspira, expira...

Intento fer cas del que em diu, però només sento que els meus pulmons es tanquen més depressa. Recolzo l'esquena a l'arbre i vaig arrossegat-me pel tronc fins a arribar a terra.

-Abi, no tan ràpid. Escolta'm, respira amb mi. Poc a poc.

-N-no p-puc...

-Truca a una ambulància, Dani!- Sento que crida fora del mòbil.

-T-tinc fr-fred...- li dic tremolant. No puc respirar, i fa fred. Tot t'ha de passar a mi, o que?!

-Ja han passat vint minuts, Petita... Aguanta Abi... a l'Erik li queden cinc minuts per arribar, no deixis de parlar.

-C-ci-cinc?

-Sí. És una de les aventatges de ser un espia secret com els de les pelis, tenen motors amb més potència incorporats.

Ja deia jo que anaven massa ràpid a tot arreu...

-M'of- ofego P-pol... fa f-fred... i-i t-tinc... son...

El temps passa molt lent... i tinc molta son...

-Abs no tanquis els ulls, sents? No t'adormis...

La mà amb la que aguantava el telèfon em começa a pesar. En algun moment he baixat el braç, però no recordo quan. Ja han passat més de cinc minuts... i l'Erik encara no hi és. Poc a poc em vaig acomodant a terra, sentint els crits del Pol pel telèfon.

Em faig una pilota, em doblego al màxim que puc, per a aguantar la calor corporal, però res serveix. Tanco els ulls, i quan estic a punt de dormir-me...

-Abi?!