LET'S RUN AWAY

21

POV ERIK

No es desperta. No està amb mi insultant-me. No està amb mi per ignorar-me com ha fet les últimes 48 hores, des que em va veure fent-li un petó a la Melani. No li poc demanar perdó, i no vaig poder demanar-li perdó ahir, abans d'acabar a l'hospital.

Fa sis hores que som aqui. Quan l'ambulància ha arribat a casa i han estirat a l'Abi a la camilla, ha caigut inconscient. Només m'han deixat anar amb ella a mi, els altres han vingut en cotxe. Quan l'han pujat al transport, han començat a ficar ventoses al seu pit, una mascara per ajudar a respirar amb oxigen, l'han connectat a un aparell que era com una pinça que es fica al dit, i li han posat una via amb diversos forats per introduir en el seu cos suero i algun medicament extrany. Quan ja portavem deu minuts a l'ambulància el metge que l'estava atenent ha cridat al conductor que anés més ràpid, que es quedava sense temps.

En aquell moment he deixat de respirar. El meu cor s'ha aturat. Tots els meus pels s'han ficat de punta, i els meus ulls no es separaven de l'Abi.

No semblava que fos real. Havia de ser un somni, i quan em desperti l'Abi estarà a la cuina, amb el pot de Nutella en una mà i una bossa de llaminadures en una altra. Perquè l'Abi està bé. Fent el que fa cada matí amb nosaltres, i després, quan els seu cabell es mou per culpa de l'aire quan va amb la moto o amb l'skate.

I es ara quan m'adono de que no es un somni. Que un somni no dura sis hores. Que aquest malestar no es fictici. Que alguna cosa s'està trencant dintre meu, cada minut que passa.

Una hora després d'estar esperant, ham entrat tres metges corrents a tota pressa a l'habitació o li estaven fent proves a l'Abi.

Quasi cridant els he començat a preguntar que passava, però no m'han fet cas, i ara dues hores més tard des d'aquell moment, continuo amb les cames doblegades, el cap recolzat als meus colzes, i l'esquena a la paret.

Sis hores esperant. Sis maleïdes hors sense saber res de l'Abi. I es llavors que me'n adono que l'he cagat. He fotut la pota fins al fons. Mai havia tingut tanta por de perdre algú. Es llavors quan me'n adono que mai he estimat a ningú com l'estimo a ella. El llavors quan me'n adono que no la puc perdre.

S'obre la porta de la sala on es troba l'Abi, i surt un metge, amb la bata una mica ensangrentada i cara seria. Mes val que... no. No puc pensar això. No.

-Familiars de l'Abi?

Els quatre ens aixequem i rodejem al metge.

-Amics- dic ràpidament.

-Nosaltres hem...- comença el metge.

-Sense voltes- el tallo preocupat.

-L'Abi tenia un ronyó perforat. Portava tres grapes per tancar la ferida. -tots assentim.- Sabeu si ha estat fent molts esforços ultimament?

- Va desaparèixer ahir. Durant tot el dia, no sabem que va fer. - dic confiat.

-De fet.... - comença el Dani. - A la seva ronyonera hi havia un rebut d'un gimnàs. D'ahir.-puntualitza.

- Se li ha obert la ferida - continua el metge.- ha començat a sagnar interiorment, taponant alguns conductes i venes importants. Hem hagut d'intervenir, i per sort està estable, pero hem tingut alguns contratemps. Ella es anorèxica o bulímica?

Aquesta pregunta ens fa empalidir als quatre de cop.

-No- neguem tots alhora.

-La pacient no havia consumit gaire bé res en quasi 72 hores. Això es greu. Ha empitjorat molt el seu estat, i l'ha perjudicat bastant. Ara està estable. Ha estat crítica durant moltes hores, per tant necessita descans. Vosaltres sou majors d'edat, però ella necessitarà especial cuidado durant quasi bé dues setmanes. Si no compteu amb cap altre ajuda, l'Abi es pot quedar ingressada en...

-No! Ella ve amb nosaltres - contesto immediatament.

-Per altra banda... l'anestèsia no li ha fet efecte al començament, hem hagut d'induirla en un coma. No sabem quan pot despertar, i segons els seus signes vitals... pot tardar molt temps.

En aquest moment el meu món es ve a baix. Ella despertarà i estarà amb mi. Ho se. Ella no es rendirà.

-Podem veure-la?

-D'un en un.

-Entreu vosaltres primer, jo dormire aquí amb ella.

Dues hores més tard, per últim surt el Dani amb la cara vermella i els ulls plorosos, ens despedim i marxen.

Quan entro a l'habitació em desfaig. Té respiració assistida, un munt d'agulles per tot arreu, i està palida. Sembla la bella dorment. Ara que m'hi fixo, si que està prima. Massa, potser.
M'acosto a ella i m'assec al costat. Li agafo una mà i la miro als ulls.

-Abi... Abi desperta... soc jo. T'estic esperant i no m'agrada que la gent arribi tard i em deixi plantat. Abi, vinga... no em deixis si us plau. No m'abandonis en aquest món. Torna amb mi estiguos on estiguis, Abi. Queda't amb mi.

Una gota cau a ma meva mà. Merda. Estic plorant? Poc a poc, després d'un dia llarg, els ulls se'm van tancant i m'estiro al costat de l'Abi. Li passo una mà per sobre de la panxa i em fico de costat. El dia s'acaba, però jo estic amb ella.