LET'S RUN AWAY

12

Després de que el plasta em repetís 30 vegades que res de boxeig fins com a mínim un mes, 27 vegades que no podia estar tensa, 23 que no podia pendre medicacions en pastilla perque em podia fer mal segons quin producte químic al ronyó, 13 vegades que era millor que no em mogués ni corrés, i a poder ser ni caminés, 7 vegades que no fes esforços, finalment em van donar permís per marxar a casa.

Vaig aprofitar que el pare estava treballant i el Pol a l'institut, i vam passar a recollir la roba que necessitaria, el necesser, i tot el que necessités durant aquests dies i ho vam carregar, millor dit, ho va carregar l'Erik juntament amb la seva maleta fins l'estació de trens, on n'agafariem un per anar fins a Madrid. Es veu que uns tiets seus ens deixaran un apartament.

Ara estem al tren. Tinc a l'Erik al costat, i estem compartint auriculars i escoltant música de la radio. Estem en silenci, fins que decideixo trencar-lo.

-Com és que fas tot això per mi?- Pregunto mirant-lo als ulls.

-Si no ho faig jo qui ho faria?- aquest comentari es com si m'haguessin clavat un ganivet a la panxa. No me l'esperava.

-Em se cuidar sola, saps?

-No... no volia dir això, jo...

-Es igual- el tallo mentre m'aixeco.

-On vas?- pregunta sobresaltal.

-A pixar.Puc? o com que haure d'anar soleta també m'acompanyaras?

-Jo...

No dono temps a que digui res. M'aixeco i marxo cap al lavavo, i quan arribo, m'hi tanco amb pany.  Des que va morir la mare no m'ha vist plorar quasi ningú. I ell no ho farà ara. No de moment. No penso treure una llàgrima per ell. ¿Perque collons hauria de treure una llagrima per ell? si ni em cau bé...

Surto del lavabo i torno al meu lloc.

-Abi...

-Calla. Vull dormir.

Trec el meu movil, em poso els auriculars i poc a poc se'm van tancant els ulls.