LET'S RUN AWAY

28

Ja fa dos dies que vaig recordar-ho tot. Quan vam tornar de la platja, els quatre fantàstics em van portar a l'hospital perque estaven cagats, però jo ja els vaig dir que estava bé. Evidentment, després de dues hores de proves, em van donar l'alta definitiva.

Havia d'estar aqui, amb ells, durant tres setmanes, i, segons els meus càlculs queden tres dies perquè marxi. 

Quan vam tornar de l'hospital, era de nit, per tant vam anar a sobar la mona. Al dia següent, vam anar al centre comercial. La cosina de l'Adam va venir a passar el dia, i després de que em seu maravellós cosí (que es noti l'ironia), li expliqués la meva història, va decidir que havia de millorar el meu vestuari per tornar a casa.

No vaig poder amb ella, així que vam anar nosatres soles a renovar la meva pareciada vestimenta. 

Tot el dia. Tot el sant dia melgastat fent coses d'adolescents amb hormones revolucionades, que no saben ni que fer amb la seva vida.

Flashback

-mmmmm... nop. Aquest no m'agrada.- em diu la Nat posany una ganyota.

-Normal! Sembla una samarreta!- crido exasperada.

-Següent.

Entro al vestidor per sisena vegada. Pel que es veu, el seu pare es el Jefe d'una tenda de roba de les més importants del país, en resum, que està forrat. I s'ha empenyat en comprar-me un vestit de mudar en la tenda més cara del centre comercial.

Em poso el vestit i em miro al mirall. No està malament. És més... m'agrada. S'adapta molt bé a la meva figura, i no es molt exagerat.

Surto i la Nat se'm queda mirant amb els ulls oberts com plats.

-Sí! Sí, sí, sí! aquest es el teu vestit. Ens l'emportem!

Jo ric. És molt exagerada...

Paga el vestit, i sortim de la tenda de roba en la qual mai m'hagués imaginat.

-D'això... Abi... em podries fer un favor?

Sabia que hi havia alguna cosa darrere de tanta generositat....

-Depèn- contesto sense estar gaire segura...

-Veuràs... ja t'he dit abans que estic estudiant diseny de moda, oi? - sí, en realitat m'ho ha dit. Té tres anys més que jo, així que està a primer de carrera. Continua amb el seu relat: - haig de fer un projecte per a recuperar el primer semestre... i necessito una model, i havia pensat que...

-Què?! No, no, no... de cap manera. Ja se per on vas,i ho sento molt, però no et puc fer de model. Ton pare està forrat, demanar-li que et contracti alguna model o algo...

-No puc! Una de les condicions que em.va posar el pare per a poder estudiar diseny de moda era que em treuria la nota jo sola, ell volia que estudiés dret.

-Però jo no puc....

-Si us plau... -em talla- tinc molted amigues, però cap d'elles té la teva actitud i el teu físic per a poder fer això. Només seràn unes sessions de fotos amb diferents conjunts que he creat, i si t'agraden després pots utilitzar-les  per al que tu vulguis... si us plau...

En realitat, no sembla tant dolent... només unes fotos... i li depèn el trimestre. Sempre m'ha agradat el món del modelatge, però mai he dit res.

-Està bé. Però només unes fotos i...

Deixo de parlar quan es llença als meus braços. Aquesta tia està molt boja. Però no puc evitar riure.

-La meva condició és que ningú pot saber res d'això, entesos? Ni l'Adam, ni cap d'ells .

-Està bé.

Fi del flaixback

I ara estic aqui. Lamentantme d'haver accedit a fer-li aquest favor. Com se'n enteri algú...