L'Adam para la moto just quan l'hi demano en un costat de la carretera. Jo em trec el casc i quasi sense que em doni temps per acotxar-me, vomito.
Trec del meu cos tot el que vaig menjar ahir, ja que avui no he menjat res més que una poma per esmorzar, que també surt del meu estòmac. Es extrany perque tampoc tinc gana.
L'Adam ve corrents darrere meu i em recolleix el cabell amb la mà, per no embrutat-lo. En aquet moment em sento avergonyida i bastant estúpida.
-Sí, ja l'he trobat. No... no es això- diu amb un to cansat- Hem hagut de parar. Que sí, que sí que està bé, crec. Sí. A l'avinguda 323. D'acord. Ràpid.
Dintre d'uns segons, quan el menjar deixa de ssortir disparat de dintre meu, pregunto amb qui parlava.
-He trucat al Dani. Estavem tots buscan-te per aqui amb les nostres motos, i s'han trobat ells tres al lloc on havien quedat. Els he dit on erem, i ara venen en cotxe. Estàs bé?
-Sí. Crec.
-Que t'ha passat?
-Res... suposo que m'he marejat.
Seiem els dos a terra, les nostres espatlles es toquen.
-Vols?- m'ofereix un xiclet de manta. Jo assenteixo, i l'agafo.
-Gràcies- dic amb un fil de veu.
Estem recolzats en un arbre, i els meus ulls es van tancant poc a poc, i el meu cap es recolza a l'espatlla de l'Adam.
Em desperto amb unes llums de cara, i un clàxon d'un cotxe. Les tres persones que hi havien dintre deixen d'estar-ho, ja que surten corrents cap a nosaltres. L'Erik es el que arriba primer.
-Estas bé? Que ha passat?
-Res important. Estic bé.- dic sense forces.
-Quan estavem tornart, m'ha demanat que parés la moto, i ha vomitat. Ens hem sentat a esperar-vos, i s'ha adormit.
-Però perque?- pregunta el Dani.
-mmmm... la gent quan dorm normalment es perquè té son, no?- pregunto sarcàstica. Cosa que no sembla fer-los-hi gaire gràcia.
-Va, deixeu-la estar i tornem a casa - diu el Garret.
El Dani m'estira la mà per ajudar-me a aixecar, i aprofito la seva oferta. Just quan acabo de posar-me dreta, tot em comença a donar tombs, i em sento marejada. Tanco els ulls amb força per intenta igonrar el mareig, però quan els obro, el mareig persisteix, i tots m'estan mirant.
-Abi...?
Miro a l'Erik, ell ja m'ha vist en aquesta situació, i crec que els dos sabem el que ve a continuació. S'acosta ràpidament a mi i em passa un braç per sota els genolls, i un per darrere l'esquena i m'agafa.
-Pero que...?- pregunta el Dani.
-Ràpid- és l'únic que contesta. Abans de que es desmalli.
-Jo...- intento dir, però no surt res mes que un suspir cansat.
Tots corren al cotxe, l'Erik m'entra al cotxe i em fica al seient del mig. En un costat tinc al Dani, i a l'altre a l'Erik. Però el meu cap a mig camí comença a caure endevant. A cap costat, només endavant. Sense dependre de cap dels dos.
-Abi!
Però ja és massa tard.
YOU ARE READING
LET'S RUN AWAY
Romance¿No heu sentit mai que la gent no us compren? ¿ I que pensen que sou extranys, però en realitat pot ser ho son ells? La gent pensa que soc rara. Quan vaig pel passadís de l'institus, la gent se'm queda mirant, sento com murmuren: '' mireu, la rareta...