LET'S RUN AWAY

29

Em desperto pel puto soroll del despertador. Un dia més. Això ja em comença a rallar.

Aquestes últimes nits, les estic passant fatal. Quasi no dormo. Tinc malsons. El mateix. El Frank... la moto... el precipici... Menys mal que la porta està bastant insonoritzada, ja que si no, em sentirien tots. Quan obro els ulls, estic suada, plorant, i amb la boca seca. Segurament d'haver cridat. Llavors, em giro, però quan tanco els ulls, la imatge torna a aparèixer.

En definitiva, em vesteixo i baixo. Els nois encara están dormint, i la cosina de l'Adam encara viu aquí. És maca. Molt simpática, i no es una gata en cel com moltes altres ties que tenen un pare que dirigeix una de les marques més importants d'Europa. Simplement, mola.

Agafo una poma, i amb el mobil i les Claus de la moto, surto de casa sigilosament.

Pujo a la moto i començo a conduir. No sé exactament on estic anant, però no m'importa. Aquesta tarda marxo d'aquí. Deixo enrrere les persones que fins ara s'han semblat més a una familia des de fa dos anys. Trobo a faltar al pare i al Pol, però no vull marxar.

Ja és hora que torni a casa. No és just per a ells haver d'estar mantenint-me, mentre tinc una casa i un tutor legal. Potser... potser si em canvio d'institut... o busco un treball a mitja jornada mentre estudio... No. No pot ser. No és possible.

Després d'estar una estona amb la moto, arribo a un parc. Aparco, i m'assec a la gespa, amb els auriculars el més fort possible.

Que fare jo sense aquests quatre neardentals, que m'han ajudat sense conèixer-me? A casa tinc... tinc al meu germà... Que sempre està amb mi, però... es diferent.

No hi seran ells. No hi serà ell. Tornaré a l'institut, sense amics. La gent començarà a inventar rumors sobre on hauré estat aquestes tres setmanes. Haurlé de buscar alguna excusa. Sola. Com aquests dos últims interminables anys. 

Pujo a la moto, i em preparo per arrancar, mentre em convenço de que haig de tornar. De que no puc continuar aqui, i que serà millor per a tots que torni a aquella casa.