LET'S RUN AWAY

2

Es podria dir que fa tres mesos es va acabar la meva vida, que fa tres mesos vaig deixar de sortir, riure i parlar, tret de amb el meu germanet.

Vaig a l'institut quan em dóna la gana, tot i que el meu pare es pensa que hi vaig. Vaig a primera hora, perquè no enviin la falta d'assistència, i piro. De moment m'ha funcionat, potser haurien de replantejar-se això d'intentar controlar a 1500 alumnes d'eso, bat, i cicles formatius amb una miserable falta d'assistència a les 8.30 del matí, però a nosaltres ja ens està bé.

Aprovo tot amb les millors notes que es poden treure, però no vaig a classe, i això els mestres ho noten. M'han omplert a amenaçes d'expulsió, tot hi que saben que no ho faran, a l'igual que també sabe que no em podras suspendre per molt que vulguin.

Quan estic a casa em tanco a l'habitació, i estic amb el meu germà jugant a la play. Però tret d'això de '' l'institut '' a casa, i de casa al gimnàs. M'he aficionat al boxe, així em gusnyo la vida, ajudo al pare amb els diners de la casa, tot hi que pot perfectament, i no haig de dependre de ningú quan necesito alguna cosa o algun capritx. Encara que se que al papa i al Pol no els hi fa cap gràcia, però tampoc els vaig demanar permís, només els vaig informar.

Amb els diners que vaig estalviant dels combats m'he pogut comprar una moto que compartim els meu germà i jo d'amagades. De moment millor que el pare no sàpiga res. La tenim amagada en una casa abandonada dos carrers més avall. És el transpor que utilitzo per pugar a la meva muntanya quan suposadament estic a l'institut. Em passo hores cridant, escoltant, i plorant en silenci. Intentant buscar alguna explicació o alguna raó llógica, per poder superar tot això. Però mai en trobo.

Utilitzo la moto perque ens vam mudar a Barcelona, a mitja hora del poble on vivia abans. El pare pensava que seria millor canviar d'aires. El Pol estava totalment en contra perquè no es volia apartar dels seus amics. A mi m'era exactament igual, ja que vaig perdre tot el que tenia. Em vaig apartar del món en el que vivia, i em vaig tancar en la bombolla que visc ara.

Faig un petó a la galta al meu germà, saludo als seus amics, i me'n vaig cap a classe de química. Aquesta no me l'acostumo a saltar, ja que m'agrada, i a sobre el mestre de Química és el meu tutor.

M'assec, com sempre, al final de la classe, com sempre, sola, com sempre. Intento arribar de les primeres per no haver de passar per davant de tothom.

—Bé, nois—comença sempre amb la mateixa frase. —Estic orgullós de presentar-vos a un company que ens acompanyarà durant aquest curs. — Obre la porta, i entra un noi. Més aviat alt, metre noranta més o menys. Va vastit amb uns texans negres, un samarreta negra, que marca els seus treballats abdominals, i una xupa negra de cuir.

—Pots seure allà—li diu senyalant el lloc lliure del meu costat. Perfecte, ara ja som parells, no hi haurà manera de seure sola el que queda aquest curs.

Comença a caminar cap al lloc manat. Quan camina va examinant a cada una de les persones de l'aula, sobre tot a les noies. Sembla que es senti superior. Sembla que es mengi el món, i les noies el mireen com si l'estiguessin despullant amb la mirada. Ara entenc els aires de superioritat. Suspiro i miro per la finestra. El Novembre està arribant i als arbres ja no hi han fulles.

S'asseu al lloc i em mira, però no responc al seu gest, simplement continuo observant les fulles que el vent s'emporta poc a poc.

— Erik—diu estenent la mà. Suposo que espera que li torni la salutació o algo. Com es nota que no em coneix.

—Abi— contesto sense deixar de mirar per la finestra.

Es queda mirant-me la majoria de la classe, que em fa la sensació que no s'acabarà mia, quan de sobte sona el timbre. Ja tenia les coses recollides, de fet ni les he tret, així que surto de la classe tant ràpid com puc. Vaig cap al pati abans de que la gent comenci a sortir per poder escapar-me per la reixa de darrere que dóna a un camp abandonant. Però una mà al meu canell m'atura en sec, i un calfred em puja pel braç. A mi ningú em toca, per tant em giro de cop, i allà el veig. Em deixo anar del seu contacte i el miro als ulls.

—Perque em toques?— pregunto amb un to mes sec del que volia utilitzar.

—Ei, tranquilitza't— em diu aixecant els braços en senyal de rendició.

—Mira xaval, no em diguis el que haig de fer. Que vols?

—Només volia saber que toca després del pati, i a quina aula hem d'anar.

—Pregunta-ho a algú altre, estic ocupada—contesto girant-me i accelerant el pas. Puc notar que em segueiz fins a la cantonada, i com tots els altres es para allà, i es queda mirant com un autèntic imbècil. Com tots els altres. Després de saltar la reixa, quan toco a terra, em giro.

I allà està ell, mirant-me com un imbècil, com tots els altres, però el que dferencia, es que ell somriu, em mira divertit. El miro als ulls, però ràpidament trenco el contacte visual i surto corrents.

Imbècil.