LET'S RUN AWAY

5

Estem tots vestits de blanc. Estem celebrant el 25è aniversari de casats dels meus pares, al mig del bosc. Quina merda es aquesta?

Hi ha la famila i uns quants amics, pel que es veu volien fer la celebració grossa.

Jo porto tot el dia separada del grup, no hi vull formar part, d'aquesta merda. Però veig que la mare se'm acosta, jo poso els ulls en blanc. Preparats per la xapa en 3... 2... 1... acció.

-Com es que no estas amb ningú, filla?

-No em ve de gust.

-Es una celebració per pasar amb la gent, i estar de festa.

-Me'n alegro molt, però no en tinc ganes, no es tan complicat d'entendre oi?

-Quina facilitat tens per arruinar el dia a la gent- diu mentre es comença a girar.

- Disculpa, però has sigut tu la que ha vingut, jo no he dit res en tot el dia.

-No et dones conte, no? Es veu de vint-i-set pobles lluny la cara de pomes agres que portes tot el dia. Han vingut les tietes per intentar animar-te, el teu pare ha estat pendent, fins i tot el Pol ha vingut a preguntar-te qualsevol estupidesa per que no ens espatllis els plans a tots. Però ets tan egoísta, que no has sigut capaç de posar bona cara durant unes hores per a fer pasar un bon dia a tothom. Gràcies.

I es gira i marxa. De sobte, començo a notar una pressió al pit, d'aquelles que et fa la sensació que t'ofegues i no pots respirar, però només son llàgrimes que lluiten per sortir i correr galtes avall.

Té raó, la mare. Sóc egoísta, però per molt que ho intenti no ho puc canviar. Ho sento.

Llavors, tot es comença a difuminar fins que arriba un punt que tot es negre, però només són un segons, ja que ho torno a veure tot difuminat, però en colors verds i marrons.

Sento un sotragueig, i intento moure el cap mentre obro els ulls, però només serveix per maregar-me. Quan passen uns segons, que sento com si fossin eterns minuts, començo a moure els braços, no m'agrada no saber on sóc. Fins que em dono conte de que alguna cosa que em prem fort el braç no em permet total mobilitat.

-Ssshhh... - Sento.

Quan finalment puc obrir els ulls, al poc temps, em dono conte de que el que m'agafa no es un què. Si no un qui.

-Erik?- La veu em surt com un murmur. No tinc forçes per aixecar-la més.

-Abi- diu deixant anar una mica d'aire mentre pronuncia el meu nom, sembla alleujat.

Estem caminant per un camí pel mig de la muntanya, però em resulta familiar. De sobte, es desvia una mica del camí, i m'asseu a terra recolzant-me l'esquena en un arbre.

-Estas bé?

-Què ha passat?- Pregunto fent cas omís de la seva pregunta.

-Estavem baixant, i m'he parat davant teu, t'he dit que no havies d'espantar a la gent i... t'has desmaiat?- em pregunta aixecant les celles. Passen uns moments que ens quedem mirant-nos fixament als ulls.- emm... has esmorzat?

Millor que no sàpiga tota la veritat. Per tant assenteixo.

-On estem?

-Nomes he pogut fer un tros de camí. Has estat vint minuts inconscient. He intentat fer-te reaccionar, però no ho he aconseguit, per tant he decidit començar a baixar. Se que hauria de haver trucat a una ambulancia, però...

-No. No, tranquil. Està bé. -El tallo. Si arriba a trucar a una aambulància... S'acaba tot.

Quan s'aixeca, i m'agafa de les mans per intentar-me aixecar, i es disposa a seguir endevant el paro.

-Erik - dic, i es gira de sobte.

-Que passa?

-Gràcies per tot - dic mirant a terra. Sóc massa orgullosa com per dir-li mirant-lo als ulls.

-No es res- diu somrient.

-I... i si per casualitat algún cop em torna a pasar i estic amb tu... si us plau, assegura't de que ningú truqui a l'ambilància.

-Perque ha de tornar a pasar?- diu mentre s'acosta. - Que està passant, Abi?

-No es res, però si us plau.

-Està bé, d'acord, però...

-Però res. Només ajuda'm amb això, si? assegura't de que no acabi en una ambulancia de camí a l'hospital. Només això. Si us plau.

Ell assenteix, i continuem caminant.