LET'S RUN AWAY

33

-Abi! Abi, reacciona... va... no t'adormis...

Obro els ulls, i em trobo a l'Erik davant meu. Em passa un braç per l'espatlla i un per sota els genolls, i m'incorpora una mica. S'asseu, i recolza la meva esquena al seu pit. Poc a poc, obro els ulls, no m'ha donat temps de quedar-me dormida. Quan torno a tenir l'esquena mig recta, em torna a flatar l'aire...

-Abi... Abs... respira amb mi...- m'agafa una mà i la posa sobre el seu cor. Sento els seus batecs. Lents, càlids...

-F-fa... fa fr-fred...- dic mentre intento respirar i tremolo.

Em posa la mà al front, i arrufa les celles. La seva cara de preocupació augmenta. Llavors, busca els meus braços, i m'agafa de les mans. El seu tacte em crema. Té les mans massa calentes, o jo massa fredes.  Envolta les meves mans amb les meves, i m'acurruca més contra ell. Si no fos perquè l'aire quasi no arriba als meus pulmons, em quedaria així per sempre. Em sento petita... protegida.

-Ho fas bé, Abs. Continua respirant amb mi, ja falta poc per a que arribin els altres.

Continua abraçant-me durant una estona més, i ja puc respirar millor, però el fred persisteix. Els seu balanceig es suau i constant, i em frega tot el cos amb les seves mans per donar-me calor.

De sobte, uns focus de llun, ens apunten directament, però no distingeixo si es part del somni en el que estic caient, o realitat. Sento les veus dels nois llunyanes, però han pasat menys de cinc minuts. No? 

Els braços de l'Erik deixen de moure's, i m'alçen de terra.

-Ja estic aquí, petita... estaràs bé- Em diu el Pol arribant al meu costat.

Intento mantenir els ulls oberts, però cada cop costa més. Tinc molta son...

De cop noto una superície sota meu tova... i obro els ulls.

-Tranquil·la - em diu l'Erikc. Esric mig recolzada a sobre seu, amb el cap a la seva espatlla. - Ara anem cap a casa, Abs.

No tinc forces per dir res, així que tanco els ulls, i m'adormo.

_______________________________________________________________________

- Abi... desperta... - unes mans em sacsejen suaument, i intento obrir els ulls.

- Són les tres del migdia... sembla que hagis estat en coma- diu el Pol entre rialles.

Somric, però de sobte em venen imatges de tot el que ha passat aquestes últimes hores, i em tono a posar seria. Uns psicòpates tenen a la mare, i fan... fan... experiments. Em costa fins-hi tot pensar-ho...

- La mare... - murmuro mirant al subnormal que tinc al costat del llit. M'incorporo fins que quedo asseguda, recolzada al capçal del llit.

El Pol em mira seriós, i sense donar-me temps a reaccionar el tinc a sobre fent-me una abraçada amb els seus fords i càlids braços. Com els d'abans... Sense adonar-me'n, se'm escapen unes llàgrimes rebels dels ulls.

-Ho sento...-em diu fluix a cau d'orella.

Jo no puc fer res més que assentir en aquest moment. El nus que tinc a la gola m'ofega, i no em surt la veu. El trobava a faltar.

-T'he trobat a faltar- dic secament, no m'agrada posar-me sentimental.

-Jo a tu no- em contesta quan ens separem, li pego un cop a l'ombro, i els dos riem, com abans.

-Hem de parlar- li dic tornant-me a posar seria. -Necessito explicacions, Pol.

-I jo te les donaré. Però és difícil. No sé per on començar...

-Comença ja.- li dic, quan comença a donar tombs a les coses es fa insuportable.

-A veure... m'imagino que ja t'han explicat que la mare i el pare treballaven per...

-Sí. Aquesta part ja me la sé. Avança- el tallo. Estic impacient per saber la veritat.

-Hi va haver una missió, per la qual jo no estava autoritzat a participar. Només el papa, la mama, i dos homes més, que són companys dels pares. Havien d'anar a recuperar una capsa negra. Com la dels avions. Aquell aparell conté una informació d'un valor incalculable. És on tenen els passos per desactivar les màquines dels "experiments", que fan amb els humans. On diuen tot el que els han fet, i, si l'aconseguim, sabrem com desfer. 

-La van aconseguir?- pregunto interessada.

-No. No els van donar temps. Tot era una trampa, una emboscada. Quan estaven arribant al punt on es trobava la caixa, van atacar-los dotze agents del CCNE...

-També et pots saltar aquesta part.- diu eixugant-me les llàgrimes de l'abraçada que encara tenia als ulls.

- El DDPH mana missions perilloses, però mai d'aquest grau de perill. Les missions en les què jo participo, són anar amb tropes a cuartels i laboratoris que s'han anat localitzant poc a poc, a salvar als humans, sobre tot nens i dones, que encara no havien utilitzat, i portar-los a una residència de l'assiciació per a que es recuperin. 

-I els que són víctimes dels experiments?

-Invaïm els laboratoris i ens instal·lem en ells per a continuar intentant tobar una solució, però fins que no tinguem la caixa negra, em temo que no servirà de gaire.

-És a dir. Rescateu a gent, víctimes, o futures víctimes d'expermiments, dels quals pot estar sent testimoni ma mare, i no se't havia acudit dir-m'ho?! Pero tu tens aire al cap?!- dic alçant el to de veu conforme vaig acabant la frase.

-Emmmm... si?

-Pues l'has cagat, germanet...-dic mirant-lo maliciosament.

-Per...?- els seus ulls es claven en els meus, i em llegeix el pensament- Oh no.. no,no,no,no,no...

-Sip. I tots m'ajudareu...- dic somrient maliciosament.

-Oh no, ni t'ho pensis.

-I tant.- em mira mixament, i no diu res. Ell sap que no em farà canviar d'idea.