LET'S RUN AWAY

26

Ens mirem per últim cop abans de deixar-nos caure al buit. No havia acabat de decidir si em llençaria o no, però al seu costat tots els dubtes se'n van.

- Una... -comença contant l'Erik, esperant a que continui.

-Dos...

Ens mirem i alhora diem:

-Tres.

I saltem. Caiem al buit agafats de la mà durant el que em sembla una eternitat, però en la realitat, no ha passat de tres segons.

Les nostres mans es separen quan els nostress cossos toquen l'aigua i ens enfonsem. Quan estic submergida, aguanto l'aire que no sabia que havia agafat abans de saltar, i començo a moure els braços i les cames, lluitant per sortir a la superfície.

Quan per fi arribo a l'exterior, agafo tot l'aire que puc i miro al meu voltant. Es llavors quan recordo que l'Erik s'ha llençat amb mi, i que no l'he tornat a veure.

Començo a girar el cap, els meus ulls el busquen per tot arreu, però no el trobo.

Quan em començo a despesperar, alguna cosa m'agafa el peu, i abans de donar-me conte, torno a estar sota l'aigua.

Em giro nedant i veig una figura mig borrosa, i identifico a l'Erik. Es llavors, quan tots els músculs del meu cos es relaxen, sense saber que estaven tensos, i em sento tranquila altre cop.

Em somriu, li torno el somriure, i desapareix. Puf. Ja no hi es. S'ha esfumat per art de màgia.

El meu aire s'està acabant, però no penso tornar a la superfície fins que no l'hagi trobat. Nedo en cercles, moc els braços i les cames, però no el trobo. Intento cridar el seu nom, però la meva veu es perd entre l'aigua.

Tot es comença a fer més borros cada cop, quanta estona porto sota l'aigua?
Des de lluny, veig una figura que s'acosta a mi. Sembla una dona, i cada cop està més aprop meu.

-Abi... - diu la dona. Te una veu coneguda. - torna... - em diu alte cop.

Unes imatges em passen pel cap. El dia del meu aniversari, la mare em desperta cantant la nostea cançó... la mare!

-Mama?

Una altre imatge. Estic a classe, i el director em ve a buscar. La mare ha mort, i acabo a la nostra muntanya.

-Recorda, Abi... - em diu la mare.

Mes escenes. Dos mesos després de la mort de la mama tot ha canviat. Jo he canviat.

-Ajuda'm mama... no puc més - li suplico. M'estic començant a desesperar. Si tot fos normal ja no tindria aire...

Uns homes intenten forçar-me. L'Erik m'ajuda. L'Erik els coneix!

Una baralla. L'hospital. Altre cop l'Erik...

Una casa. Quatre nois. Erik, Adam, Garret i Dani. Dues setmanes amb ells.

- Dóna'm la mà, Abi... jo t'ajudaré...

Dubto durant uns segons. Però no tinc res a perdre. Es la mare...

-Torna mama.... seré bona, t'ho prometo... porta'm amb tu...

- Has de tornar, Abi. Jo no tornaré, ho saps. No pots venir amb mi. Has d'acabar la teva missió en aquesta vida. Estima i deixa't estimar... tot et serà més fàcil. T'ho prometo.

Li dono la mà. Tot comença a desaparèixer...

-T'estimo... - es l'últim que em dona temps a dir abans de deixar que l'aigua em xucli