LET'S RUN AWAY

30

Quan trec les claus de la motxilla per obrir el pàrquing, me les quedo mirant. Serà l'últim cop que les veuré... Vinga Abi, només són unes claus. No siguis cursy. Calla estúpida.

Baixo de la moto, i guardo el casc sota el seient. Hi poso la cadena, i , igual que les claus, la rodejo. L'esmalt vermell... polit, brillant i nou..., el el manillar, amb els frenos..., les rodes grans i llises..., i recordo el motor, la sev apotència, quan recorria els carrers de la ciutat a tota velocitat, amb el vent a la meva cara... espavila Abs!

Sacsejo el cap per intentar deslliurar-me dels pensaments, i pujo cap al duplex. Suposo que ja estaran tots desperts. 

Quan poso les claus al pany, sense fer sorolls, uns murmurs fan que m'aturi, i posi l'orella.

-Li haurem de dir tard o d'hora...- diu una veu.

-No. No, ni parlar-ne. La posaria més en perill. - Contesta una altra veu... l'Erik?

-Però ho ha de saber! Ha de saber la veritat! -El Dani. Sens dubte. Aquesta veu es la del Dani.

-Que no ho entens?! L'història es tornarà a repetir. No volem que acabi com la seva mare... ja ens va portar suficients problemes... -Quina història? Que cony estan dient?

-No es just per a ella. Es pot quedar aqui amb nosaltres. La protegirem d'ells. La seva família ja sap la veritat... ho acceptaran. -Quina veritat?

-Ella s'enfadarà amb nosaltres. L'hem mentit. Es millor que no sàpiga res d'això, ella tornarà a fer la seva vida normal. Son pare i el Pol la protegiran, i tot tornarà a la normalitat.

-Sí. Clar. Tot tornarà a la normalitat, menys tu, oi? Et penses que no se el que sents per ella? De debò em creus tan estúpid? -Que?!

Les claus se'm cauen a terra i m'acotxo a recollir-les. Quan m'estic aixecant la porta s'obre, i veig que el que l'ha obert és l'Erik.

Sense vacil·lar, ni dubtar-ho...

-Quina veritat? Que està passant, Erik?

-Quanta estona portes aqui?- pregunta seriós. Poques vegades l'he vist així...

-La suficient- els ulls se'm començen a omplir de llàgrimes, però no ploraré davant seu. No un altre cop.

-Em sembla que hem de parlar abans de que marxis... -la seva mirada s'ha suavitzat., sembla... tendre.

-De debò?- pregunto sarcàstica.

Entro a casa i l'Erik tanca la porta. M'assec al sofà, en Dani a un costat i l'Erik a l'altre.

-Començem...- diu l'Erik nerviós...