Amb Humor I

DORMIR FORA DE CASA

De tant en tant ens veiem en la necessitat d'haver de passar alguna nit a fora de casa, bé per vacances, bé per sortides nocturnes que, per qualsevol raó acaben amb el nostre cos a llits que no són els nostres, o també perquè hàgim d'acompanyar a algun familiar o amic en la seva estada en un hospital.

Sens dubte, aquesta darrera opció és la més entretinguda i de la que en podem aprendre més.

Si l'hospital és públic, el nostre familiar/amic haurà de compartir cambra amb una altra persona que també estarà ingressada i amb el seu acompanyant.

Per a nosaltres mateixos i per a l'altre visitant disposarem de dues butaques, on dormir plàcidament i còmodament.

Com que compartirem cambra amb desconeguts -més encara si un d'ells és de diferent sexe que nosaltres- ens limitarem a dormir vestits (no anirem a ensenyar els nostres sexis pijames o la nostra roba interior, oi?).

Potser, si l'aire condicionat no es pot regular -perquè estigui centralitzat-, haurem de demanar una petita manta o passar fred. Aprendrem el funcionament de la butaca -algunes necessiten un manual-però amb una mica de sort l'acompanyant de l'altre malalt ja en serà expert i ens l'explicarà.

També farem de cuidadors del nostre estimat malalt i vigilarem el gota a gota de l'analgèsic, per tancar la vàlvula quan s'acabi. Un ull al malalt i l'altre al gota a gota. L'infermera ens haurà explicat que la màquina que regula el gota a gota del suero salí o glucosat ens avisarà xiulant quan s'acabi.

Cap a dos quarts de dotze de la nit l'altre acompanyant sense dir res per educació (encara és aviat per haver creuat paraula) ens mirarà. Adivinarem que vol tancar llums.

- Desitja que tanquem els llums? –li preguntarem educadament.

- Si a vostè li sembla bé..., és que anit no vàrem dormir gaire i estem cansats.

- I tant! –contestarem amb un somriure.

Ja és l'hora que les infermeres acaben d'administrar la darrera dosi de medicació del dia, no queden visites i tots estem cansats. A més, el gotero de l'analgèsic ja s'ha acabat i el nostre malalt dorm plàcidament. Fins dintre de quatre hores no li posaran l'altre.

Ja podem descansar i dormir.

Ens col·loquem com podem a la butaca i el reposa-cames se'ns clava als turmells (en aquest cas, de reposa-cames, res). Busquem el més semblant a la posició adequada i ens cobrim amb la manteta. Ara agafem la són.

Als cinc minuts: Pipipip! Pipipip! Pipipip! Pipipip!

El gota a gota del suero s'ha acabat. Truquem a l'infermera que ve de seguida, para la màquina, el sorollet i canvia la bossa. Calculem: a dos quarts de quatre de la matinada tornarà a sonar.

Tornem a la soneta, estem cansats.

Al cap d'un quart d'hora: Pipipip! Pipipip! Pipipip! Pipipip!

El gota a gota del pacient del costat de la finestra. Mateixa operació. Aquesta vegada ve un infermer novell que no sap parar el sorollet. Esperem a l'infermera. El treu.

Ara sí, res previst fins a dos quarts de quatre. A dormir bé.

Passats deu minuts: Xucuxucuxuc, Xucuxucuxuc, Xucuxucuxuc.

Llavors recordem que l'hospital està al costat de la via fèrria que uneix B i V. Durant el dia el seu soroll queda camuflat pel de la vida hospitalària.

Una de la matinada: Ja sembla tot en calma.

Ens relaxem, sentim la respiració pausada de la resta de companys de cambra, ara la d'un d'ells es torna més profunda, la de l'altre més sorollosa, fins que a un quart de dues estan tots tres roncant.

És igual... prenem una decisió: anem a escriure una estoneta, ja dormirem demà.