Aquests relats estan inspirats en converses amb altres dones del meu entorn: amigues, companyes de treball, dones que em trobo al mercat i, per descomptat, en alguna vivència pròpia. Estan redactats tots en primera persona per convertir-los primer e...
No ho puc evitar. M'agrada la música encara que no en sóc cap entesa. Igual em pot agradar una cançó monya, que un rock, que grups dels 70, dels 80 o de qualsevol altra època. També us confesso que em van agradar Leif Garrett, Los Pecos i Pedro Marín (ufff... quin descans se sent quan una s'allibera confessant). Espero no perdre per això el vostre respecte...
I cantussejo sense adonar-me'n. Qualsevol púrria que m'anomenin a les 8:00 AM la canto tot el dia, fins al punt que la setmana passada em va agafar per una que sonava així "Porque te juro que soy aire, ah ah ah, soy como el aire ah ah ah ¡siguiéndote al andar!"... La recordeu?
Gràcies a algú que em vol malament i em va facilitar el disc VERBAL TALLS (totes les cançons són d'aquest tipus), vaig estar cantussejant-ne durant una setmana.
Vaig intentar compensar-ho connectant-me als meus altres vintage, Pink Floyd i Supertramp, però no hi havia manera. L'aire (millor dit... la ventolera) anava marcant-me les notes. I em va costar dos dies deixar de cantar-la!!!
Heu intentat portar una vida normal mentre esteu connectats als auriculars?: Fregar plats, netejar banys, canviar-vos de roba a la feina? Si no aneu amb compte, podríeu acabar ofegats pels cables. Us ho dic per experiència pròpia.
No és que jo m'hagi ofegat, perquè no podria escriure aquestes línies, oi? Però m'ha passat de tot per no desconnectar-me'n. Telèfon que cau, jersei embolicat amb els auriculars, cables al voltant del coll sense saber com, bossa que em va parar a terra per no soltar-los... de tot.
Sí! Ja sé que aquells que em coneixeu bé direu que no em calen auriculars per fer-ne de les meves, que sempre em passen coses...
Però, què seria la vida sense aquestes anècdotes?
8:45 AM. Arribo al despatx i m'he de canviar de roba (a l'oficina vaig amb bruseta, talonets i faldilleta... "moníssima"!).
Em trobo amb altres dues companyes al vestidor.
Vaig a canviar-me i comença l'embolic. Porto un "polo" que en treure-me'l, discuteix amb els cables dels auriculars. Com puc, passo el telèfon pel coll de la peça de vestir (quan ja he tret els braços de les mànigues). Trec el "polo" pel cap i em disposo a posar-me la brusa.
Les dues noies (jovenetes) em miren sense atrevir-se a dir res. Sóc molt cactus i punxo, si m'enfado.
Sense adonar-me'n, he deixat els cables entre la brusa i jo. Per no tornar a descordar-me-la (quina feinada, no?) passo el telèfon per l'escot. El cable s'enganxa amb un dels botons, l'auricular em tiba i s'enreda amb el meu cabell.
A la mà esquerra el telèfon, a la dreta l'auricular desembolicant-lo de la cabellera. Amb el peu esquerre buscant la sabata de taló. La mitja autoreggente dreta que vol caure... Les nenes mirant-me.
Sonen aquells homes que tenen nom de punt eròtic femení (encara que ells ho siguin poc), del VERBAL TALLS que em va regalar algun cruel, malvat i pervers.
Sona el mòbil, la meva cap que està fora i té alguna urgència. Solto l'auricular, l'estiro, la mitja que em cau, em faig mal al peu amb la pota de la cadira. Despenjo com puc i contesto:
- Aquí Marta la del marcapassos, digui'm!
Imatge: internet – Leif Garret
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
