Amb Humor I

EL VENT

Avui és un dia d'aquells en els que als àngels com jo no els calen les ales per anar a fer un vol.

7:30 h. Poso el peu al carrer... Després d'haver-me passat ben bé 10 min. col·locant-me el pal xinès al cabell i d'haver aconseguit una obra d'enginyeria perruquera amb els meus cabells, decideixo que és el moment adequat per tapar-me orelles i coll ... no porto la caputxa... Estiro el pal i em poso el cabell de manera que el reculli el coll de la jaqueta mentre em tapa les meves glaçades orelles i el coll. Em guareixo a la parada del bus.

En sortir a l'Avinguda de Josep Tarradellas fa una ventolera de Cal Déu...

Els meus cabells abans repentinats, comencen a volar sense control, enredant-se amb els cables dels auriculars que surten disparats de les meves oïdes.

La Diagonal sembla un riu desbordat de vent empipat.

Menys mal que sóc com aquells angelets de Rafaello Sanzio de Urbino, amb algun quilet de més... això m'impedeix sortir volant sense desplegar les meves precioses ales. A més el sac del menjar i la meva bossa que, segons algun llest que viu a casa és l'objecte que fan servir els esportistes que practiquen l'halterofília per entrenar, pel seu pes.... també hi ajuden....

Quan arribo al despatx ja semblo haver corregut mitja marató.

Com que no hi ha més dies a la setmana i el meu entreteniment preferit no és usar allò que li'n diuen matèria grisa... a migdia decideixo que és el moment ideal per anar a correus a comprar unes capses que em fan falta.

Apa! Un altre cop la Diagonal ... Em torno a treure el pal i m'endollo a Bruce Springstein.

Al cap de dos segons i mig em trobo pensant en què codonys faig jo passejant a les dues de la tarda per una Diagonal empipada amb mi i amb el sol de cara... Ulls plorosos... rimmel al garet, cabells fent aeròbic... Bruce Springstein que decideix deixar de xiuxiuejar-me les seves cançons a cau d'orella...

La tornada resulta més entretinguda gràcies a les dues capses de cartró que he comprat. Estan plegades, les hauré de muntar en arribar a casa, però abans hem de lliurar una batalleta per tota la Diagonal. Com que no les porto en posició aerodinàmica.... hala! A volar....

De tots els fenòmens atmosfèrics, el pitjor i l'únic que odio és el vent.

Arribo al despatx i em poso al vestidor. Una ullada al mirall. Arggggg! El meu cabell sembla sortit d'una classe de zumba-zumba. El porto tan estorat que no em puc posar el pal. El raspall dimiteix quan intento passar-lo... Passo! Demà serà un altre dia.

Entra l'Anna, una companya.

Hola Helena! Has anat a la perruqueria! Ostras, aquest pentinat que t'han fet et fa molt més jove!

Com estimo el vent.... us ho havia dit...?