Amb Humor I

COMPRES D'OFICINA

No sé si us ho he dit mai, sóc secretària. Com a totes les oficines tinc llapis, bolígrafs, papers, ordinador i un calaix replet d'elements subversius per sobreviure durant totes les hores que em passo al despatx.

Vaig a per una càpsula de cafè.

- ¡Ostras ni una! -realment la paraula que ha passat pel meu cap no era aquesta ... ja sabeu que sóc un xic malparlada.

Faig inventari de la resta de productes:

- Pots de xiclets: 0

- Mitges: En tinc per totes les dones del despatx! Me'n sobren.

- Cel·lulosa 1 o mocadors de paper: 0, -deu d'estar tothom refredat i ha passat per aquí.

- Cel·lulosa 2: 0. Sense comentaris.

Els comparteixo tots amb qui ho demani, fins al punt que les companyes vénen i se serveixen segons les seves necessitats. Així anem... i quan una mateixa (la propietària!!!) té una emergència (un refredat eh?) ... es xinxa. Encara menys mal que la meva bossa és una versió Minimarket de qualsevol Caprabo i sempre hi trobo de tot. Un dia d'aquests us faré un estudi pormenoritzat del contingut de la bossa femenina ... eixa gran desconeguda.

A migdia surto cap al Caprabo amb les meves sabatetes de taló i la meva americana amb faldilleta. Per descomptat que quan arribo al carrer el fred em dóna una bofetada a la cara però si accelero el pas per arribar-hi abans, em temo que el meu turmell es pot fer pupa per culpa dels supertalons que porto avui.

Però jo sóc així, quina falta fa posar-se la caçadora en ple mes de desembre? Cap!

Entro a la botiga i vaig directa a la secció d'higiene personal (no per dutxar-me ... és que es diu així). No agafo cistell, quina falta em fa? Jo sóc així.

Agafo cosetes: mocadors de paper (dos paquets), cel·lulosa 2 (tres paquets). Fins aquí bé.

Ara al cafè: Dos capses de càpsules. Això ja costa més de portar.

Quan arribo als xiclets (els dels pots rodonets), ja no hi ha bitxo vivent que pugui amuntegar als meus braços i subjectar alhora. Cel·lulosa 2 decideix caure a terra.

Un senyor molt amable me les recull i em mira sense saber on col·locar-me-les. On són les dones quan més les necessites? Els supers sempre estan plens de dones!

Vermella com una tomata (és un tomàquet benicarlando). Crec que ha tingut temps fins i tot de mirar la capacitat d'absorció de la maleïda cel·lulosa. M'acompanya fins a la caixa amb els dos paquets a la mà i els diposita a sobre de la cinta.

Li dono les gràcies i em vull fondre com el formatge que porta ell a la mà.

De tornada al despatx em trobo amb la Mari Pili obrint el meu supercalaix.

- Què busques? -li demano amablement.

- Perdona, tens cel·lulosa 2? -pregunta.

- Sí clar, n'acabo de comprar.

Obro la bossa i ja sabeu ... Jo sóc així ... Per què comprovar si ho recullo tot de la cinta del super? Sabeu per què necessitaria jo formatge per fondre al despatx? ... En tinc dos paquets!!