Amb Humor I

ELS SET PECATS CAPITALS

Durant aquest estiu he tingut l'oportunitat d'experimentar la comissió dels pecats capitals segons la bíblia del meu parer. Jo, un angelet exemplar, m'he convertit en un ésser terrenal irremissiblement pecador.

IRA i SUPÈRBIA:

Menjaret en un restaurant de luxe abans de sortir cap al fred.

Demanem una "sarsueleta" d'aquelles que costen un ronyó sà i deixen l'altre malalt quan acabes de pagar; amb uns entrants previs, tots regadet amb un vi de 50,00 € l'ampolleta. Avui tirem la casa per la finestra, és l'aniversari de la iaia i tot s'ho val.

Convido a tots els comensals a demanar allò que vulguin per beure, si no els va bé el vinet. Un d'ells s'ho pren al peu de la lletra.

- Pot portar una gasosa, si us plau?

- I tant –contesta el cambrer amb cara de sorprès.

Quan veig que les meves sospites estan a punt de complir-se... l'aturo en sec, amb un atac de mala bava.

- Un moment! Cambrer! Porti una ampolla del vi més tirat que tingui –jo enfurismada.

- I tu... com t'atreveixes a destrossar un vi així amb gasosa? –jo amb un atac de saber més que ningú.

- Què sabràs tu de menjar bé? Res com un vi amb gasosa a l'estiu!

I el destrossa.

AVARÍCIA:

Dia de sortida. Repartiment de la moneda estrangera entre els excursionistes.

Ningú no està content amb l'assignació atorgada.

- I si em vull comprar un "tatatatata"? –el meu fill.

- Si és barat i t'arriba, endavant.

- Mama! Menys mal que porto la meva targeta! Estàs molt "tacanya".

- Sí "molta canya" et donaré jo com em portis la contrària.

- Sempre tens resposta!

- I tant! Em fas entrenar cada dia, he après.

L'altra, que té enveja.

- A mi me n'has donat menys! I ja saps que em vull comprar un record al poble aquell.

- Si és barat i t'arriba, endavant.

- No hi ha dret! I jo no tinc targeta!

- No, ja ho pots ben dir. No sóc el Banc d'Anglaterra.

Hehehehe... semblo l'avar de Molière... la part més sucosa per a mi.

GULA:

Inici de vacances.

Agafem el ferri a Santander on hem estat un parell de dies.

Baixem del vaixell a Plymouth mig marejats alguns; uns altres, com jo... en estat d'embriaguesa total. El meu fill diu que és perquè no he menjat res durant el trajecte, però si ho hagués fet, crec que hauria estat una llàstima perquè al final, el menjar estaria al fons de l'oceà i això no crec que fos bo per als peixos.

Quan l'efecte de moviment al meu voltant va desapareixent, m'entra un atac de gana. Com que no és hora de sopar, decideixo berenar. Bona idea, oi?

Em ve el caprici de menjar uns "sobaos". Sí, ja sabeu, aquells dolços lleugerets típics de Cantàbria que no omplen gens i que he comprat a Santander entre altres coses.

Podeu imaginar com m'han caigut a l'estómac després de la borratxera del viatge? Menys mal que ja no estava a alta mar quan han decidit fer el camí invers de l'estómac al carrer.

ENVEJA:

Dia de piscina a l'hotel.

Ens estirem a la butaca a sobre de la tovallola al solet. Al costat del "MEU" parent, una model de revista amb un biquini de rebaixes d'aquells que costen poc perquè gairebé no tenen tela. El meu fill se la mira i ric. De sobte, veig que el parent també té ulls.

No cal que us descrigui la meva cara de lleona a punt d'atacar, la mirada colèrica, la pell vermella...

No dic ni una paraula però el parent m'entén perfectament.

MANDRA i LUXÚRIA:

A l'hotel, enmig del camp anglès passant fred!, amb les ganes que tenia jo d'abrigar-me i deixar la calor enrere.

Sona l'alarma del telèfon que m'avisa... de què?

Que m'aixequi? Que he d'anar a veure el poble del costat? Que m'espera Stonehenge a no sé quantes milles?

Està parlant amb mi, aquesta andròmina?

Em tapo sentint l'escalforeta dels llençols i mànua. Em giro i veig a la meva propera víctima... amagat sota la roba del llit.

Ja sabeu... em falta un pecat capital per cometre i no me l'aniré a deixar, oi?