Amb Humor I

LES IAIES I LES PRESSES

20:15 - Arribo a la parada del meu bus, a la confluència de Travessera de les Corts amb Avinguda de Sarrià. Tres iaies assegudes esperant.

- Bona tarda –dic.

- Bona tarda –contesten.

Com bones iaies que són, quan apareix l'autobús per la cantonada, s'aixequen de cop i se situen al meu davant en la "pole position" (no sigui que jo els tregui el seient una vegada estiguem dintre del bus).

Les deixo fer. No en tinc cap intenció.

Seuen les tres. L'autobús va mig ple però hi ha lloc.

Jo romanc dempeus a la barra horitzontal situada al davant de la porta, contra la finestra. Intento mantenir l'equilibri cada cop que el conductor frena, amb les meves sabatetes de taló, la meva bossa titular del càrrec i l'adjunta (on porto la brusa usada del dia, la carmanyola buida i coses diverses que no us importen gaire).

Quan l'autobús arriba al Mercat de les Corts s'aixequen totes tres de cop. Jo em poso davant de la porta i premo el botó per parar a la següent. Em subjecto per no caure.

Abans de fer un sospir, les tinc a les tres darrere meu. Hi ha espai de sobres per no haver d'envair l'espai vital de ningú (el meu).

Entre el meu cul i la finestra no hi ha ningú.

Començo a notar fregades, contacte, copets al meu darrere. He de fer malabarismes per no caure. Tenen pressa per saltar del bus. Segurament ho faran perquè sol parar a mig metre de la plataforma.

Ho sento. Sé que no tinc raó, però em molesta.

I recordo de sobte quelcom que la mare em va ensenyar quan era petita; quelcom que havia de dir en veu ben alta i perquè tothom se n'assabentés, si un senyor se m'acostava per darrere a l'autobús i començava a prémer contra mi com quan hi ha gent i anem atapeïts. En aquest cas pensant en les iaies, així mateix els ho vaig deixar anar:

- Disculpin senyores, poden fer el favor d'apartar-se una mica, que encara em faran caure?

Les iaies i les presses. No ho he entès mai.