Amb Humor I

UN DIA PERFECTE

03/04/2014

Avui és el meu aniversari i ha estat un dia perfecte. Encara que soni a tòpic és veritat. M'han felicitat tots aquells que volia que ho fessin: familiars, amics i algun enemic al que m'agrada tenir controlat.

A la nit tinc un sopar amb companys de feina que ha resultat un èxit: el lloc, el menjar, però sobretot la gent.

Com que demà treballo, decideixo acabar aviat la festa (a més avui torna la meva parella d'un viatge i tinc ganes de veure'l). Poc abans de les 00:00 h abandono el lloc i em poso al metro (el meu fill m'ha dit que tancaven a la una del matí).

Baixo a Diagonal línea 3 per anar a Diagonal línea 5. Una senyoreta molt amable em diu que la línia 5 ja està tancada... (tanquen a les 12...)

Surto al carrer. Plou. Poso la mà a la bossa i no trobo el moneder... el necessito per agafar un taxi... No està.

Bufo i recordo perfectament el moment aquell que l'he tret i no l'he tornat a guardar.

Imagino al parent: "Tu i la teva bossa plena de coses inútils (no ho diu així, usa una paraula de cinc lletres començada per m)"

Valoro la meva situació, encara que el vi, la cerveseta i el cava també decideixen.

- "Truco al nen i li demano que em vingui a buscar"

- "Avantatge: En quinze minuts estic a casa"

- "Inconvenient: Suportar el sermó i reconèixer que la meva bossa és allò que ell diu"

Vaig caminant.

- "Avantatges: camino, baixo les begudes, el menjar, veig Barcelona de nit, observo als noctàmbuls, porto la caputxa de ieti per no mullar-me...

- "Inconvenient: CAP!" -aquí parlen el vi, la cerveseta i el cava.

Enfilo la Diagonal cap a Francesc Macià. Porto una sabata poc adequada, de taló, encara que d'aquells amples que són més còmodes. Sortejo els tolls i els clots de la vorera (el Senyor Trias hauria de fer-ne un repàs, no són aptes per a noctàmbuls cansats). Sóc una privilegiada, els qui es creuen amb mi no porten paraigua... demà tots refredats, jo almenys porto la meva caputxa de ieti.

Quan arribo a la Travessera de les Corts ja no es veu tanta gent pel carrer i plou més, però jo contenta...

Ja veig Can Culer, estic a prop de casa, casi puc ensumar l'aroma de l'Avinguda de Madrid... mmmmm.

Ja estic a 300 metres de casa (bé!) i decideixo posar la mà a la bossa per treure les claus, busco la textura llisa del meu clauer...

Però... sabeu què és el primer que toca la meva mà esquerra?

La textura rugosa del meu moneder!! He vingut caminant, amb talons, mullant-me com una idiota, i trigant 45 minuts!!!