La Vida Enmig De La Foscor.

Epíleg

Em dic Clara. Tinc vint-i-tres anys. Sóc un intent suïcida. M'he intentat matar molts cops i de diferentes maneres, encara que sempre he estat parada a temps. Sóc com una assassina personal. L'última vegada que em vaig intentar matar, quasi mato a un noi, al qual va evitar que em pogués fer-me res i tirarme al buit, que va ser quan em van acusar d'intent d'assassinat. 

Ara sóc a la presó,  un lloc terriblement fastigós. Diuen que m'hi he d'estar onze mesos, també diuen que és poc, que podria haver estat més, però per a mi això és una eternitat.

M'he fet amiga de les meves companyes de gàbia, acusades de robo i assassinat. El que elles no saben és que jo sóc un intent suïcida. 

No rebo moltes visites de la meva família, de la que més rebo visites és de la meva àvia de part de mare, la majoria no volen saber res de mi, es senten avergonyits, traïts, decebuts..., els meus amics em tenen por, però els meus verdaders amics venen dos cops a la setmana. En fi, em venen a veure tres amics de veritat, però almenys, es queden i no m'han mentit fent veure que els importava quan en veritat, a la primera de canvi se'n van i de les males passades no en volen sentir ni parlar. I és en aquests moments difícils en que veus els que són realment amics teus, els que t'estimen, els que es preocupen per tu, els que t'ajuden i et perdonen quan t'equivoques. I ja veieu, hi ha vegades que ni amb la família pots comptar.

El que sí tinc una visita diària és del noi que per poc el mato. Ell ve a visitar-me cada dia des que va sortir de l'hospital. La gent no ho entén, i jo, sincerament, tampoc. Ell ve i em diu que no em tinc que culpar, que va ser sense voler i que no hauria d'estar aquí a dins. També promet que quan surti d'aquí, serem amics i que ell m'ajudarà a que la meva vida sigui millor, que junts ho superaríem tot...

Em sembla estrany, no coneixia cap cas ni m'ho hagués imaginat mai que a una persona que per poc la mata, li digui que va ser com un acte reflex i que ho superarien junts...

Espera, espera, espera... JUNTS? És a dir, que quan surti, què? Em vindrà a veure? 

A veure, ni jo que m'intento suïcidar superaria una cosa amb una persona que no conec de res i m'ha estat a punt de matar! No m'hi acostaria ni boja! D'allà no passaria, però ell, en canvi, sí, per què? Què tinc d'interesant? 

Crec que res... no després de tot, no després del que em volia fer a mi mateixa...

Al cap d'un temps, vaig sortir.