La Vida Enmig De La Foscor.

Capítol 11

-Podràs dormir tranquil·la?- el fulmino amb la mirada.

Estem a la porta, ell recolza el cap al marc i em mira amb ulls de quasi súplica. Nego amb el cap amb un somriure i sospiro.

-Suposadament, sí- posa morros i abaixa la mirada.

-Qualsevol cosa m'ho diràs, no?- assenteixo amb el cap.

-Sí...

-Igual que estigui dormit?- arqueja una cella i em mira dubtós.

-Llavors... m'ho plantejaria- li dedico un càlid somriure però no li convenç- no em pot passar res dolent- sospira profundament.

-Saps perfectament que sí, i ja començo a saber més de tu i no ets de les que diu tot el que sent- m'estudia el rostre amb la mirada i abaixo el cap.

-Pot ser...

-Saps perfectament que no menteixo i que ho he encertat.

-Està bé, tens raó, però no cal que et preocupis tant per mi, està tot bé- em mira desconfiat.

-Jo no hi estic tan segur...- poso els ulls en blanc i li dono un petó a la galta (ni pregunteu per què).

-Bona nit, Joan- somric i es posa dret mirant-me.

-Bona nit, Clara- em quedo paralitzada mentre veig com se'n va baixant per les escales i em quedo uns quants minuts allà plantada sense fer res.

Finalment tanco la porta i em dirigeixo directament al lavabo per rentar-me les dents i a la mínima ja estic dins del llit tapada fins a dalt dels llençols i les mantes.

Tinc una sensació estranya després del acomiadament d'en Joan. Primer, em sembla rar que no em digui el que cada dos per tres quan estem així... diferents, per dir-ho d'una manera, em diu i que, a més, siguin tan parades, ni dos petons, ni una abraçada... res.

Tanco els ulls i sense donar-me quasi ni compte me l'imagino al meu costat i vetllant per veure'm dormir en un somni profund que no sé si seré capaç d'endinsar-me aquesta nit.

L'escena del dinar de la meva família per celebrar l'aniversari de la meva mare, pesa molt. Per què no podrien ser les coses una mica més fàcils? Encara que sé que em costaria molt perdonar-la de no haver estat amb mi quan més la necessitava i per haver-me jutjat com una persona que no coneix de res i s'intenta suïcidar perquè és boja perduda (encara que una mica de certesa té, però no és comparable).

Els meus ulls estan oberts com taronges malgrat la son que porto a sobre. Fa dues hores que faig voltes al llit i no hi ha maneres de que em pugui adormir. I és quan el vull tenir aquí sense pensar-m'ho dos cops.

M'aixeco del llit sense saber ben bé què fer ara que estic dreta en comptes d'estirada i aprofito per anar a beure un got d'aigua. Se'm comencen a tancar els ulls i decideixo quedar-m'hi uns minuts més perquè estic segura de que si me'n vaig al llit, em despertaré de cop.