La Vida Enmig De La Foscor.

Quasi

Un gos salta sobre d'en Joan i em fa un ensurt de mort, m'aparto ràpidament d'ell i miro al gos que no deixa de saludar en Joan com un boig, movent la cua com si es tractés de les hèlices d'un helicòpter.

-Hola Joan!- li saluda una noia així morena amb ulls verds quasi tan macos com els seus, pel seu aspecte, es podria dir que s'assembla a ell amb noia.

-Nati, què hi fas per aquí?- diu amb un somriure, li dóna dos petons i acaricia el cap del Dàlmata.

-He tret a passejar la Dolça, que quasi em rebenten els timpans de tan cridar- diu amb una rialla. Em mira a mi i fa un cop de cap indicant-me- qui és?- li pregunta.

-La Clara- em somriu.

-És aquella noia de la que tant em parles?- en Joan es posa vermell com un pebrot i no s'atreveix a mirar-me a la cara.

-Tampoc te'n parlo tant, no?

-Si només tens el seu nom a la boca!- es posa a riure i em sento avergonyida- encantada- em dóna dos petons i la Dolça se'm tira a sobre.

-Hola a tu també!- dic rient mentre l'acaricio.

-Vaja, tinc presa, ens veiem un altre dia, d'acord- assenteixo amb el cap.

-Adéu!- diem en Joan i jo a la vegada. El miro amb una cella arquejada i nega amb el cap.

-És la meva germana- somric.

-És molt simpàtica- assenteix amb el cap.

-I bastant bocamolla- faig com si no l'hagués sentit i somric.

Agafem camí de tornada i la veritat, és que no m'agradaria arribar mai. M'encantaria passar més temps amb ell, parlar sobre tot i saber-ne una mica més l'un de l'altre.

-Aniràs al final a sopar?- nega amb el cap.

-Si em deixes quedar-me amb tu, no- somric.

-Doncs no sé què dir-te...- dic vacil·lant.

-Digues que sí- fa cara suplicant i somric.

-Està bé- somriu.

-Ets la millor!- em poso a riure.

-Ho dius per quedar bé- nega amb el cap.

-Si fos per això, directament no ho diria.

Arribem al meu pis i entrem, pugem al ascensor i ens quedem un al costat de l'altre. Em faig una cua i em frego el front.

-Tens mal de cap?

-Una mica, però res preocupant- s'obren les portes i sortim.

Ens quedem cinc minuts a la porta perquè no trobava les claus i finalment, quan les he trobat, hem entrat.

-Un cas perdut- diu rient.

-Això és culpa de que porto massa coses a la bossa!- dic traient-me les culpes.

-Si, sí...- diu irònicament

-Doncs no- ens posem a riure i me'n vaig a la meva habitació.

Em canvio ho més ràpid que porto i quan torno està a la cuina esperant-me.

-Idees per fer el sopar avui?

-Pizza no- recordem el que va passar i ens posem a riure.

Comencem a fer el sopar i cada dos per tres xoquem i ens quedem a prop... massa a prop de fet. Ens asseiem al sofà i encenem la tele.

-Saps què fan avui?- nega amb el cap.

-Nop- ens quedem mirant una pel·lícula i anem menjant.

-No et dirà res?

-Que digui el que vulgui, ara ja m'és igual- nego amb el cap.

-O sigui esteu junts per no estar sols, no?- dic aguantant-me el riure.

-Doncs no ho havia pensat, però suposo que sí- ens posem a riure.

Acabem de menjar i ho deixem tot endreçar i ens tornem a seure en el sofà. Ens posem la manta per sobre per tal de no tenir fred i continuem mirant la pel·lícula d'abans.

-No sé si és casualitat o què, però sempre que estic amb tu m'ho passo bé- diu mirant la pel·lícula, com si el que sortís per la seva boca, no anés amb ell.

-Sí que t'ho passes malament quan estàs amb altres- s'arronsa d'espatlles i sospira.

-No crec que sigui per això.

-Et puc dir una cosa?- assenteix amb el cap.

-Les que vulguis.

-Tinc la sensació de que m'intentes fer sentir especial...

-És que ho ets- m'interromp, es gira de cares a mi i la meva ment queda en blanc.

-No ho sóc, sóc una més de un milió.

-Ni de broma permetré que diguis això de tu mateixa.

-Però...

-Però res- em talla per segona vegada- aquest com no tens raó, entesos?- em mira amb cara serena i assenteixo amb el cap.

-Gràcies- somriu.

-Per què?

-Per tot- s'acosta a mi i m'abraça.

Em fonc entre els seus braços que ni noto que m'estan envoltant. No sé per què però unes llàgrimes volen sortir dels meus ulls, encara que no les deixo, suposo que necessitava sentir que m'estimava més gent tret de la meva família.

Són les dues de la matinada quan ens estem acomiadant a la porta mentre espera a que estigui l'ascensor.

-Bé, ens veiem demà?- diu passant-se una mà pel cabell.

-No ho sé, suposo que sí- penso en les bosses que continuen estant dins del cotxe però no dic res, una excusa perquè demà, ens tornem a veure.

-Bona nit, Clara- em quedo sorpresa en veure com davant meu no em diu «princeseta».

-Bona nit, Joan- entro dins de l'edifici i no puc evitar pensar per què carai no m'ho ha dit.

No és que m'agradi, simplement que... se'm fa estrany, res més... res més.

..............................................................

Sento molt haver tardat tant en pujar aquest capítol, però per problemes personals no l'he pogut penjar fins avui. 

Vajaa! No aconsegueixen mai fer-se el seu primer petó... crec que els hi està costant mes del que pensaven😂😂

Petooons!!😘😘

P.D: No us oblideu de votar i comentaar!!😜