La Vida Enmig De La Foscor.

Capítol 13

Em desperto millor que altres dies, sembla com si m'hagués tret un pes de sobre i estigués més feliç que mai. M'aixeco i veig que en Joan segueix dormint i decideixo anar a la sala d'estar, on està la seva gossa estirada sobre el sofà. Només veure'm s'aixeca i em ve a saludar.

Em quedo mirant per la finestra del seu del seu segon pis. Sí, no estem a Girona, hem marxat en un petit poblet que hi ha on passa hi passa un tren cada cop i fa que la casa tremoli com si s'anés a ensorrar.

No passen ni deu minuts quan se'l sent cridant-me des de l'habitació i vaig corrent cap allà tirant-me sobre seu.

-Bon dia!- escridasso. Somriu i m'envolta la cintura estrenyent-me cap a ell.

-Bon dia, princeseta- ajuntem els nostres llavis fonent-se en un petó apassionat i una mà baixa fins el meu cul just quan se'm pugen els pantalons.

-Què farem avui?- dic quan m'aixeco de sobre seu.

-Quedar-nos a casa segur- contesta mirant per la finestra des del llit.

-Però si és molt divertit que estigui tot nevat!- rondino jo.

-Ja sortirem, però podríem fer alguna cosa per aquí- s'aixeca del llit i m'envolta amb els seus braços forçuts.

-Estàs segur que els teus cosins no tornaran fins dilluns, oi?- es posa a riure mentre m'acaricia l'esquena.

-No, estan a Tarragona- el miro somrient i el beso lentament.

-Fa molta calor aquí dins- admeto. Es posa a riure i de cop hi caic i em poso vermella com un tomàquet- ho deia perquè la calefacció està molt alta, malpensat!- li tiro un coixí i acabem esclatant en una guerra que no surten plomes perquè no en tenen a dins, sinó, ja no quedaria coixí.

Un cop ho hem tornat tot al seu lloc, ens preparem l'esmorzar i mirem el temps per saber quin dia farà. Cap al migdia anem a fer un volt pel poble i acabem fent una guerra de boles de neu abans d'entrar a casa ben entrant la tarda.