La Vida Enmig De La Foscor.

Capítol 21

Som dissabte i ens vestim els dos per anar cap al pis de la Patri.

-Tu et fiaries d'ell?- la pregunta li agafa per sorpresa mentre posa la clau de contacte al cotxe.

-Sincerament?

-Només faltaria!

-No- assenteixo amb el cap.

-A mi m'ho hauria de demostrar molt, i segurament es cansaria, perquè trigaria molt de temps en poder tornar-hi a confiar- assenteix amb el cap.

-Bo saber-ho- diu rient.

-Ni se t'acudeixi fer-me alguna cosa així- l'adverteixo.

-El mateix et dic- entrellaça els seus dits amb els meus conduint amb una sola mà.

Arribem a prop del pis de la Patri i aparca en un lloc lliure.

-Crec que encara es deu estar preparant com li ha de dir- dic amb un somriure mentre en Joan entrellaça els nostres dits i s'apropa més a mi.

-No m'estranya, és una noia molt valenta i forta.

-Sí que ho és, sí- dic somrient.

Arribem al seu pis i toquem al timbre. Ens fa pujar i estem dins l'ascensor quan en Joan m'atrau cap a ell i em rodeja la cintura mentre els meus braços li rodegen el seu clatell i els nostres llavis s'ajunten. Sembla un morreig d'ascensor perquè just que les portes s'obren, sortim corrent com si no hagués passat res.

Truquem al timbre del costat de la porta i no triga gaire en obrir-nos i saltant-se a sobre.

-M'acaba d'enviar un missatge per aclarir l'hora!- diu nerviosa.

-Digues-li que quan més aviat millor- diu en Joan amb tranquil·litat.

-Està bé- tecleja uns moments i ràpidament rep la seva resposta- diu que cinc minuts arriba.

No es fa esperar. Cinc minuts després sona el timbre i és en Ricard. Baixem tots a la planta baixa i en l'ascensor quasi la Patri es fa enrere. S'obren les portes de l'ascensor i veig de fons en Ricard esperant en estat nerviós a l'altre costat de la porta de vidre.

-Bona sort- li dic mentre m'acomiado d'ella amb una forta abraçada i un petó a la galta.

-La necessitaré- ens quedem a un recó per tal de que no ens pugui veure i veiem bastant incòmode la salutació.

Es posen a caminar i uns segons després estem nosaltres seguint-los quasi menjant-nos els seus talons. Arribem al parc ple d'arbres i ens quedem a prop del banc on estan asseguts ells per tal de poder seguir la conversa que tindran com més clara millor.

-Si això no en diuen espiar, no vull saber el que realment significa aquest verb- rodo els ulls mentre el pico al braç i somriu.

-Sht, que vull escoltar- em mira amb atenció com em concentro amb la conversa d'en Ricard i la Patri.

-Està tot bé?- pregunta ell preocupat.

Guarden una distància prudent, no sé si per respecte o perquè en part sap de la nostre presència, però la cosa és que ho fa i això és un punt a favor, i em dona la sensació de que ell ho sap perfectament.

-Veuràs... t'he trucat perquè... haig de dir-te que... vaja, que ha passat una cosa que no era gens prevista- alça les celles sorprès i s'acosta una mica més amb ella, encara que no la toca.

-Per què? Què passa?- podria ser actor, no ho nego, se li dona realment bé això de mentir.

-Bé, doncs... la veritat és que... que... que estic embarassada- deixa anar sense mirar-lo als ulls. Mira fixament a les seves mans on els seus dits juguen entre ells amb força i llisquen a causa de la suor del nerviosisme.