La Vida Enmig De La Foscor.

Capítol 18

M'aixeco pel matí i veig que no hi ha ningú al meu costat, tot està tal i com ho vaig deixar. Ell no ha tornat. Miro a l'armari i veig que hi ha tota a seva roba continua aquí. Vaig al lavabo i em rento la cara. Em vesteixo de manera més o menys presentable i m'aplico bastant maquillatge per tapar les meves poques hores de son i els meus ulls inflats que no han deixat de plorar.

Baixo a baix i miro per tot arreu saludant a tothom, incloent a la seva mare, però no veig en Joan per enlloc.

-Saps on és en Joan?- em sobresalto al sentir una veu d'home que tardo uns segons en reconèixer, el pare d'en Joan.

-No, pensava que estaria aquí...- el meu to és trist, desanimat, com si no estant amb ell, ja no pogués ser la noia feliç que sempre somriu.

-Va marxar ahir a la nit i encara no ha tornat. L'he trucat mil vegades però salta el contestador- assenteix amb el cap com si m'hagués llegit la ment i corro cap a dal i el truco.

El mateix.

Em salta el contestador i no puc evitar posar-me nerviosa. Li envio mil missatges que ni tan sols els rep i no puc parar de preguntar-me on dimonis estarà.

Són les tres de la tarda i en Joan encara no ha aparegut. No sé com m'ha pogut deixar sola amb la seva família, en tot cas hauria de ser jo qui hauria d'haver marxat!

He estat tota la tarda amb el seu pare que m'anava donant ànims de que tornaria, que no li hauria passat res, que estava bé i que em continuava estimant, que quan menys ho esperéssim estaria allà i ens somriuria i ens diria: «Us ho heu passat malament, eh?», però aquest moment no el veia a venir, i de fet, no arribava.

El continuo trucant però no hi ha maneres de que l'agafi. En un últim missatge li dic:

-Joan, torna- faig una pausa curta- t'estimo.

Em torna la trucada i se'm dispara el cor. Estic plorant de l'emoció, encara que es barregi amb la tristesa i l'enyorança.

-De veritat?- la veu li sona trencada, trista, que només sentir-la, les peces del meu cor, es trenquen amb més fragments.

-Ho dubtaves?

-Sí o no?- insisteix.

-Però com t'ho has arribat a plante...

-Sí o no?!- em talla ja enfadat.

-Sí! Es clar que sí! Com vols que no?!- crido també.

-I doncs?

-Joan torna, de veritat t'ho demano.

-Per què ho hauria de fer? Ja no hi pinto res aquí.

-No siguis infantil!

-Infantil?! Vols veure on puc arribar?- sento com uns cotxes l'avisen. Merda, està conduint.

-Joan, la teva família està aquí, preocupada, torna.

-I si no vull?

-Joan jo...

-Tu què, Clara?

-Jo... jo et necessito.

-Per què?! Per fer-me més mal? No vas tenir prou ahir?!- la seva veu és dura i fa que encara em faci més mal el cor.

-Joan...

-Què Clara? Què vols?

-Que vinguis, que estiguis aquí...

-Amb qui? Amb tots vosaltres?

-Sí! Exacte.

-I de què em serveix?

-I també... i sobretot.... sobretot aquí amb mi...- el cotxe es para ja que no sento ni els cotxes ni el motor, on dimonis està?- Joan?- no sento res, deu haver tapat el micròfon...