La Vida Enmig De La Foscor.

Capítol 19

-Com estàs princeseta?

-Anar fent... encara no em puc creure tot el que està passant.

-Sep, passar un Nadal amb mi és ho millor.

-Estàs?- poso els ulls en blanc i després se m'escapa un somriure que intento dissimular mirant cap a un altre costat.

-M'encanta estar al teu costat.

-Dons no ho sembla- em ric de la situació, es taan patètica, segur que tenim més de vint anys?

-No te'n riguis! Vaig en serio.

-I jo també- se'm torna a escapar el riure.

-Ja ho veig- ara riem els dos.

Ens abracem més fort un a l'altre mentre que es senten com a baix continua la festa.

-Demà vols anar al centre comercial?

-Quina mena de pregunta és aquesta?

-I pel centre?

-En serio? T'ho has tingut que pensar molt per fer aquestes dues preguntes?

-Seh.

-Mentider- em fa pessigolles i jo acabo plorant de riure i fent-li pessigolles també, després d'una estona, quan ens fa mal tot de tan riure, ens quedem dormits.

Els dies passen realment ràpid i no ens donem ni compte que ja ens estem acomiadant en l'aeroport El Prats de Barcelona. Passa una hora quan ja estem realment a casa i anem al meu pis i ens deixem caure sobre el llit esgotats.

-Quin viatge...

-Doncs sí- dic abans de fer un sospir profund.

Deixo les maletes sense desfer, demà ja m'encarregaré de tot.

-Demà tens plans?

-Descansar- es posa a riure.

-Em quedo amb tu.

Em desperto a la una del migdia amb un cansament insuportable. M'incorporo i em faig un monyo alt i veig que al meu cantó no hi ha ningú. Arrufo les celles però ho deixo estar i m'aixeco. Vaig a la cuina i hi ha una nota de que ha anat a buscar a la Sandy i que deixarà les coses a casa i després (afegeixo que si no s'oblida) vindrà amb mi.

Sospiro i em preparo un cafè. Estic amb la tassa a mig camí als llavis quan truquen a la porta. Obro la porta estranyada de que no hagi sonat el timbre quan era a baix i l'obro indecisa per por a que em trobi a la veïna del davant. Però no, per sorpresa meva em trobo a la Patri, la meva cosina. Està plorant com una magdalena i va amb un monyo gairebé com el meu.

-Puc passar?- li faria una broma de les nostres sinó fos perquè sembla que el seu estat d'ànim no és el millor.

-Sí, es clar- passa i m'espera i anem al sofà. Ens asseiem una davant de l'altre amb les cames creuades i sospira- a qui he de matar?- fa un riure trist i somric tristament de tornada.

-En...- agafa aire intentant no plorar, però es destrossa davant meu i en un intent de calmar-la, l'abraço. Ens quedem varis minuts així fins que torna a parlar- en Ricard, m'ha deixat per una altre rossa, alta, amb bon cos, ulls marrons- va descrivint amb cara fàstic- i a sobre, em ve i em... em diu...- comença a sanglotar mentre es tapa la cara amb les dues mans, llavors es tira enrere el serrell més curt que té i no arriba al monyo i sospira- que tot el que hem passat junts és mentida.

Es posa a plorar desconsoladament amb sanglots descontrolats mentre m'abraça amb força i no puc fer res més que tornar-li l'abraçada amb força i repetir-li que se'n sortirà.

Una estona més tard es queda dormida entre els meus braços i l'acabo estirant tota al sofà amb un coixí i una manta per sobre. La veritat és que no s'ho mereix, i per mala sort, l'entenc perfectament què sent.

Sé el que és que et deixin per una altre i que a sobre et digui que és millor que tu i que tot el temps passat era mentida i que era perdut. I això et mata per dins vulguis o no, ni els que es creuen tan forts, realment no els afectaria una cosa així.

Mentre dorm aprofito per penjar les coses que em vaig comprar a l'armari i posar alguna que altre rentadora i al mateix moment esmorzar alguna cosa. No sé res d'en Joan però ara mateix tinc altres preocupacions per pensar on deu ser o el que està fent.

Es desperta a les cinc de la tarda amb els ulls ben inflats i vermells. Es fa un altre monyo i li deixo el pijama a les mans.

-Com et sents?

-Com una merda trepitjada mil i una vegades per una cosa que pesa un piló de tones- mentre es posa el meu pijama vaig a la cuina a agafar les terrines de gelat de xocolata i m'assec al seu costat.

-Doncs així és justament com no t'hauries de sentir- somriu tristament- sé que no servirà per res dir-t'ho perquè no anima molt però... no val la pena patir, et mereixes algú millor i que et valori de veritat, i ell t'ha demostrat que realment no ho sentia així...

-Però jo l'estimava!- diu mig cridant mentre se li trenca la veu i es posa una gran cullerada de gelat a la boca.

-Tu mateixa ho has dit, estimaves- remarco- ara és hora de passar de pàgina, oi que tu no li importes gens?- nega amb el cap mentre es posa una altre enorme cullerada a la porta- doncs a tu menys.

Sospira profundament mentre es posa una cullerada rere l'altre de gelat. Sí, a ple hivern una cosina deprimida i jo menjant gelat, i a qui li molesti que s'aguanti. Fi.

-Per què no podria trobar a aquella persona, Clara?- em sorprèn amb la pregunta que quasi se'm cau el gelat de la cullera.

-Perquè potser encara no l'has conegut.

-Si haig d'anar patint així fins que la trobi... potser em dona quelcom abans- em poso a riure.

-Tranquil·la, potser no has d'esperar tant.

Sona el timbre i faig un bot de l'ensurt. La Patri em mira amb una cella arquejada i somric tímidament.

-Deu ser en Joan...- arqueja una cella decidida a atacar-me.

-No deies que no estava amb tu?

-Sí... ja... vaja... no deixem que es refredi a baix- quasi corro a obrir-lo i espero que l'ascensor faci un enorme esforç i pugi ràpid.

-I m'ha de veure en aquestes condicions?

-Eh...- truquen a la porta i l'obro ràpidament- hola!- quasi crido, nerviosa. Em mira amb cara d'espant i no sap si quedar-se o sortir corrent.

-Estàs bé...?- pregunta fluixet. Em limito a assentir amb el cap i deixar-lo passar amb les bosses del Mc Donald's.

-Ei, Patri!- ella el saluda amb un cop de cap i ell va a deixar les coses a la cuina- em podries haver dit que estava aquí.

-Sí, ja...- la Patri somriu amb malícia mentre va menjant el seu gelat.

-Voleu que us deixi intimitat?