La Vida Enmig De La Foscor.

Només ens podria passar a nosaltres

No dic res, simplement m'acosto a ell i el beso pausadament, m'acarona la cara i em separo d'ell encara amb els ulls tancats.

-Seria ximpleta si no ho fes- somriu.

-No tindria per què- m'abraço a ell i ens quedem fins a les dues mirant una pel·lícula.

Ens posem al llit un abraçat a l'altre mirant al sostre. Em fa petits massatges en el braç i inspiro la seva olor que tan m'agrada i em torna boja.

-La meva germana m'ha dit per... per quedar un demà i anar a sopar a un lloc així... una mica elegant- em diu sense apartar la vista del sostre.

-No tinc res a fer així que podríem anar- noto que somriu, ni lluny de mi ni tan sols en la foscor puc deixar d'imaginar-me o entreveure les seves expressions.

-No se't fa que és molta casualitat que el teu millor amic i la meva germana estiguin junts- somric.

-Doncs la veritat és que sí, encara que no hi cregui- deixa de mirar al sostre i m'obliga a mirar-lo.

-No hi creus?- nego amb el cap.

-No, tot està escrit, n'estic segura- es posa a riure.

-Vaja, una noia molt segura de les coses... desconegudes- somriu i m'encongeixo d'espatlles.

-Res dolent, oi?- em besa als llavis suaument, com si fos de cristall i tingués por de trencar-me.

-M'encantes, ho sabies?

-Aix... ho suposava- ens posem a riure com bojos.

Ens quedem dormits abraçats com si tinguéssim por que l'altre marxés i nosaltres no ens podéssim donar-nos compte. Com ha pogut canviar-me tant la vida? Ja fa quasi un més que he sortit d'aquell lloc terrorífic al que anomenem presó i sembla que ja no tingui res a veure amb la meva vida, ni la de la presó ni la que portava abans de que em tanquessin en aquell despectiu lloc.

Em desperto quan sento que es mou sota meu. No tinc ni la remota idea de com he pogut acabar mig sobre seu i mig en el llit. Em poso bé un xic avergonyida i m'envolta amb els seus braços forçuts tal i com sap que m'encanta.

-Bon dia- diu amb una veu ronca. Fins i tot despentinat i acabat d'aixecar és guapo.

-Bon dia- dic somrient i girant-me de cares a ell per tal de poder-me abraçar millor al seu cos- has dormit bé?

-Sí, i tu segur, estaves molt còmode- em poso vermella i enterro el meu cap en el seu pit i es posa a riure.

-Calia?

-Saps que no ho dic per humiliar-te.

-Tot i així...

-Tot i així t'encanto- es posa a riure mentre em poso encara més vermella que abans si és possible.

-Plans per avui?- dic mandrosa i m'estreny amb més força contra ell sabent que així em tornaré a quedar dormida.

-A part d'aquesta nit... no- sospiro.

-Hmm... i què farem?- la meva veu dormida dona a entendre que estic a punt de quedar-me un altre cop dormida profundament.

-El que tu vulguis, però tu segur que dormir- rondino contra la seva pell i noto com somriu sobre el meu cap.

-Se t'han esgotat les idees?

-Això mai- sospiro.

-Doncs així, diguem un pla- somric maliciosament encara que no em pugui veure, encara que sé perfectament que s'ho està imaginant.

-Hmm...- es queda varis minuts sense dir res.

-I per milena vegada.... la Clara Valls té raó- dic cridant i m'anava a incorporar i fer una sortida triomfal però s'hi està massa bé entre els seus braços així que em decideixo quedar-me on sóc i simplement aixecar el cap per veure la seva cara.

-Recomanem alguna cosa que t'encanti- somric.

-Anar de compres, anar al cine, dormir, quedar-me a casa...- estar amb tu... millor que aquesta no la digui, veritat?- et serveix alguna?

-De fet, em serveixen unes quantes, però em falten unes quantes més.

-Ah, sí? Em sembla que les he dit totes...- somric amb malícia i ell posa cara pensatiu.

-Sep, t'has deixat estar amb mi, besar-me i...

-Val, val, ja m'he assabentat, no cal que continuïs- el tallo jo.

-No ho pots negar- diu somrient satisfet.

-Vols veure com sí?- abans de que pugui fer qualsevol cosa per demostrar-li m'estreny més contra ell i em besa apassionadament tallant-me la respiració per complet.

-Deies?- diu tranquil·lament, el maleeixo entre dents.

-Ets el pitjor.

-Ja sé que m'estimes, princeseta.

-No et motivis, príncep- dic amb sarcasme i èmfasi l'última paraula.

-Massa tard- em fa un petó curt als llavis i ens aixequem per anar esmorzar.

Estem de botigues quan de cop, al entrar en una de roba cara, en Joan se li canvia la cara. Li segueixo la mirada i veig que una noia, que realment em sona moltíssim, s'ha quedat igual que ell, mirant-lo, paralitzada per moments sense fer res. Jo també me la quedo mirant una bona estona, i és llavors quan sé qui és. És la Clara Vallés, la meva millor amiga d'infància, convertida amb la més traïdora, covarda, envejosa, mil paraules per descriure-la, mil paraules més per dir ho mala persona que era.

El seu xicot se li acosta i li fa la morrejada del segle tocant-li tot el cul mentre que ella no deixa de mirar en Joan, que segueix perplex sense saber reaccionar, i jo, que també sóc mal feta, li agafo de la mà i el tiro endavant amb un gran somriure i li dono un petó càlid als llavis mentre agafo una peça de roba i el miro amb malícia abans de tornar la mirada a la Clara que es queda sorpresa i aparta al seu xicot d'una revolada.

Somric amb suficiència i en Joan té cara incrèdul, encara no sap com reaccionar al que ha passat fa tan sols uns minuts.

-I el malot eres tu?- alça les celles.

-Perdona?- em poso a riure.

-Si llavors veus a la teva ex i no saps ni com coi reaccionar- posa morros i em treu la llengua com un net petit.

-Semblava que tu també la coneixies- assenteixo amb el cap.

-Sí, és una ex millor amiga meva- es queda pàl·lid com la llet- què et preocupa?

-No, res.

-Joan...?

-Res, de debò- somriu intentant fent-ho més creïble.

-Per si és del teu interès, no és la del meu ex- somriu un xic més calmat, però noto un cert nerviosisme en ell que no entenc per què no me'l vol dir.

-Què va passar?

-Ens vam conèixer a P3, érem inseparables- somriu- és veritat, no havia qui ens separés, érem com ànimes bessones, sempre juntes, ens dèiem igual, teníem els mateixos gustos i sempre ens fixàvem amb el mateix, és que fins i tot pensàvem igual- em poso a riure- però tot va canviar quan vaig fer el meu primer intent suïcida- em torno a posar serena, més del normal, em recorre certa tristor que no puc evitar. Ara el noto tens com si aquesta part és la que menys li agrada, sé que no és el seu punt fort que li vagi recordant que em volia matar- em va començar a dir de tot, m'insultava per les esquenes i feia que tothom es posés en contra meva, no em va donar mai suport, sempre marxava quan estava en els meus moments baixos, suposo que realment no era la meva millor amiga- somric tristament i m'abraça fort abans d'entrar al cotxe per tornar al meu pis.

-Em sap greu, no saps el que m'hagués agradat estar amb tu- somric i entrellaço els dits amb la seva mà sobre la meva cuixa.

-Vas aparèixer al moment perfecta, ni abans ni després- em besa als llavis abans d'arrencar i sembla que per moments, tot torni a la normalitat.