La Vida Enmig De La Foscor.

No podria passar-li a cap altre

Em deixo despertar pels escassos raigs de llum que comencen a entrar per la meva finestra. M'estiro tota abans de desabrigar-me i posar els dos peus a terra. Ni em vaig adonar de que no havia baixat la persiana, quin cas.

Deixo la llet escalfant-se a foc lent mentre em rento la cara i llavors acabo de fer-me l'esmorzar. M'assec a taula mentre engego la televisió i em deixo submergir en la sèrie de policies que estan fent.

No són ni dos quarts de dotze quan decideixo sortir de casa i anar a veure la meva iaia, necessito explicar-li tot el que m'està passant últimament.

No fa falta dir que finalment, em quedo a dinar a casa seu ja que se m'ha fet tard i de camí a casa, em paro a una botiga d'animals a prop de casa seu i entro.

Quan ja estic per fi un altre cop a casa veig que són les cinc de la tarda. Em poso còmode per estar per casa i m'assec al sofà i engego la tele sense esperar que facin res d'interessant, agafo el mòbil i miro els nous missatges que tinc, en els quals n'hi ha d'en Joan. A doncs de contestar-lo, el truco.

-Hola, princeseta, tan avorrida estàs?

-Per què ho dius?

-No ho sé, perquè potser m'has trucat?- sospiro posant els ulls en blanc.

-Ni que fos una cosa tan estranya.

Si us sóc sincera, m'he acostumat crec que massa a ell, a que sempre estigui per mi, a les seves trucades fins a la matinada, als seus missatges quasi espontanis... Potser m'he acostumat tant a ell que quan no el tinc, el trobo a faltar.

-Com està ta àvia?

-Va fent, diu que segurament la setmana que ve s'anirà amb el meu avi de viatge a Lanzarote- sospiro i m'acabo d'estirar ocupant tot el sofà.

-Que bé! Aquests sí que saben!- diu amb una rialla sincera.

-Doncs sí, sempre els hi ha encantat viatjar, però crec que se'ls hi ha pujat més del compte!- dic rient.

-Deixa'ls que siguin feliços- sento una ambulància passar i quasi em quedo sorda.

-Estàs al carrer?

-Acabo de sortir de treballar, sí- em tapo tota amb la manta de pèl blanca i tanco els ulls decidida a imaginar-me'l pel carrer tan sexy com sempre... OH-DÉU-MEU! En serio acabo de dir el que penso que acabo de dir?- Al final has acceptat quedar amb mi?- em treu dels meus pensaments i noto com pugen els colors de les meves galtes, sort que encara no som capaços de llegir-nos la ment a llargues distàncies.

-No ho sé, em fa mandra sortir de casa- admeto.

-D'això tinc solució.

-Què?!- m'incorporo de cop en el sofà.

-No res, tinc que penjar, fins després!- i penja, sense deixar-me dir res, amb dos pams de nassos i intentant comprendre el que acaba de passar.

Passa hora i mitja i no m'ha tornat a dir res més des de llavors, encara que tinc la casa ben endreçada per si de cas el boig d'en Joan es decideix per presentar-se sense ni tan sols avisar, encara que haig de confessar que també m'he acostumat a que em faci sorpreses ara si ara també cada dos per tres. Li començo a tenir una estima especial que ja em començo a pensar que no pot ser sana.

Sona el timbre i faig un bot, estava massa distreta vaguejant pels meus pensaments. Veig que és el carter que m'ha portat uns quants paquets de roba que he demanat per internet aquests últims dies.

Baixo de seguida i just quan acabo de firmar els papers, un cotxe que reconec perfectament es para just davant nostre i aparca amb destresa. Me'l quedo mirant perplexa mentre surt del cotxe amb aires de lligar-se-les a totes i es posa bé el cabell mentre es treu les ulleres de sol.

-Bé, doncs ja estarà, li ajudo a pujar els paquets?- sento la veu del carter de fons, fins que pica de mans just davant dels meus nassos i arrufo les celles i el miro malhumorada.

-Deia?

-Que si li ajudo ha...- em veu altre cop absorta en com s'acosta en Joan fins on estem nosaltres- és igual- el carter agafa les seves coses i se'n va amb un aire un xic enfadat.

-Hola- diu mirant els paquets que tinc al meu voltant- vols que t'ajudi?- brando el cap tornant a la realitat.

-Sí, sisplau- agafem els paquets i pugem al meu pis. Tardo ho meu en donar-me compte que he tancat el pis amb les claus a dins- no pot ser- em queixo jo. Veig un somriure burleta d'en Joan.

-No saps ningú que pugui tenir-ne una còpia?

-La veïna del davant!- quasi corro a l'altre costat i toco el timbre un xic insistent, però no obre- no, si a sobre no estarà!- dic impacient i picant de peu a terra amb inquietud.

-No passa res, podem esperar, almenys estem els dos junts per no avorrir-nos- el fulmino amb la mirada, com pot treure sempre la part positiva d'una cosa negativa?

-Ni de broma, aquesta ha de ser-hi sí o sí- em mira amb les celles alçades- la gamberra segur que s'ho deu estar muntant amb el seu nou "xicot"- dic amb aires de fàstic.

-Tan us coneixeu?

-Mai sabràs quan- dic amb to de valdria més no haver-la conegut. Torno a tocar al timbre i finalment sento la seva veu de pito cridant.

-Ja vaig! Ja vaig! Encara em fotràs el timbre i l'hauràs de pagar!- faig petar la llengua i espero a que m'obri la santa porta.

Obre la porta i està semi-despullada, només va amb la roba interior de blonda de color vermell amb els morros pintats del mateix color cridaner però escampats per mitja cara a causa del que ha estat fent fins fa no res.

-Tens la còpia de les meves claus?- pregunto anant el gra.

-Bona tarda, Clara, jo també m'alegro de veure't- diu amb un somriure tan fals que sembla mentida que el pugui arribar a fer.

-Doncs jo no, la tens o no?- mira per sobre la meva espatlla i veu en Joan recolzat a la porta de manera sensual i el maleeixo mentalment.

-I aquell guaperes d'allà al fons?- dic mossegant-se el llavi inferior.

-Ningú que t'interessi, em pots donar la coi de còpia o no?- em mira amb cara d'haver-li espatllat la festa, ja que em poso exactament davant seu per tapar-li les meravelloses vistes.

-Sí, encara la guardo- entra a dins i surt un home que no deu passar de vint-i-cinc anys que té pinta d'empresari adinerat.

Ella em porta les claus i tanca ràpidament la porta acabant de fer ja se sap què. Fulmino en Joan amb la mirada per sempre estar de la manera menys adequada en els moments com aquest. Obro per fi la porta i ho entrem tot.

-Fas cara d'estar gelosa...- arquejo una cella. 

.............................................................................

Holaa! Bé, espero que us hagi agradat aquest capítol encara que hagi estat bastant llarg. Dir-vos que la foto de dalt és una retirada a com és la veïna del davant, encara que més li agradaria a ella semblar-se a la Britney Spears. 

Val, sí, avui us vull dir moltes coses a part d'això. Així que no m'enrotllo més (que ja sabeu que m'encanta).

Aquest l'he fet més llarg perquè m'he adonat de que els capítols eren massa curts i no sé, m'agraden més llargs ara. Els gustos canvien, no? (Una excusa pitjor?) Així que segurament, quan torneu a entrar en el llibre, algunes coses estiguin canviades perquè segurament ajuntaré algunes de les parts ja publicades.

I si us sóc sincera del tot, he penjat avui aquesta part perquè el llibre està al #3 in romance!!! 😍😍😍 

Moltíssimes gràcies per llegir el meu llibre i votar-lo!!!! ❤❤❤

P.D: Ja falta menys per penjar el nou llibre!!!

Petons!!!