La Vida Enmig De La Foscor.

A la cafeteria

Ens asseiem a una taula de dos que està al cantó del finestral on es veu la gent passar pel carrer. Alguna amb pas lleuger i somrient, i d'altres mig corrent que arriben tard al seu lloc de treball. M'arriba l'olor a café de la taula del costat i tanco els ulls, trobava a faltar simplement fer la rutina de sempre.

Demanem la xocolata amb xurros i noto com els seus ulls verds i brillants estan sobre meu tota l'estona. Deixo de mirar pel finestral i clavo la vista en els seus ulls.

-I bé, quan començarà el joc que estic obligada sí o sí a jugar?

-No sé, potser ja ha començat- s'arronsa d'espatlles amb tota tranquil·litat.

-Però si no has fet cap pregunta!

-I qui diu que perquè no hagi fet cap pregunta signifiqui que no ha començat?- faig morros.

-Jo- dic  baixet. Somriu i es passa una mà pels cabells- està bé, qui comença?

-Et deixo començar, veig que estàs entusismada per jugar- diu rient, el fulmino amb la mirada.

-Molt bé, doncs... tens parella?- em dono compte de que ha sonat molt directa i em poso vermella com un tomàquet- bé, és a dir... no volia que sonés de manera tan directa i això perquè... no, saps? O sigui...- em tapo una mà amb la cara- bé, m'he enredat jo sola- perfecta, Clara! Quedes un dia i ja la cagues en rodó! Noto una escalfor a les meves galtes i sóc incapaç d'apartar la meva mà perquè em vegi.

-Ja, jaa- em diu buerleta, i fa que encara em posi més vermella- doncs bé, estic amb una però... no ho acabo d'estar- trec les mans de la meva cara i el miro arquejant una cella.

-Relació oberta?

-No ben bé, és...- i ara és d'aquells moments que la cosa es posa interessant i apareix la cambrera amb els xurros i la xocolata i et talla el rotllo perquè ella ho val! Quan s'allunya tornem a la conversa- és que,  no sé com explicar-ho, el que passa és que la nostra relació no és la mateixa que abans, en pla no sento el mateix per ella i sento que sempre m'està posant les banyes amb un altre.

-I per què no la deixes?- arrufo les celles- vull dir, a veure, és millor estar sol que mal acompanyat, no?- no sé ni per què obro la boca.

-Ho he intentat diverses vegades, però després la veia plorant i destrossada i... vaja, que tampoc tinc proves de que ho faci- assenteixo amb el cap.

-Entenc.

-I tu, tens parella?