La Vida Enmig De La Foscor.

Pillada monumental

Somric forçadament i em torno a girar de cares a ell.

-Ei!- s'acosta a mi i es queda davant meu, sense saber ben bé què fer, si donar-me dos petons o simplement començar a parlar i saltar-se una part bastant incòmode.

-Què hi fas per aquí?

-Bé, estava passejant i he vist el teu cotxe i llavors he entrat aquí- abaixo la mirada avergonyida i em rasco el braç que ni tan sols em pica- i tu?

-Jo... dinant amb uns companys de feina- només em faltava la pregunta per humiliar-me més.

-Sí, es clar, és obvi- noto com se m'encenen les galtes.

-Fas alguna cosa aquest vespre?- aixeco la mirada i el torno a mirar als ulls.

-No- dic massa ràpid- no, eh... de moment no tinc plans- callada estic més maca.

-Podríem anar a veure una pel·lícula al cinema- em recorre un calfred al recordar el meu malson de fa poc. Es grata la nuca amb palmell de la mà i abaixa la vista.

-No estàs ocupat?- dic mirant per sobre la seva espatlla la taula en la que estava assegut.

-No, bé, ara sí, però quan acabem estic lliure- m'estiro les mànigues del jersei que surten de la caçadora tapant-me mitja mà.

-Està bé, a quina hora?

-Et passo a buscar a les sis?- assenteixo.

-Em sembla bé- somric- fins després.

-Adéu.

Surto del restaurant disparada i començo a caminar ràpid mentre el meu cos tremola sense entendre el per què i el meu cap intenta comprendre el que acaba de passar.