La Vida Enmig De La Foscor.

Què és això tan important que m'has de dir?

Estem asseguts en un restaurant situat al centre de la ciutat en una taula de dos bastant aïllats de les altres taules. Hi ha algunes parelles al nostre costat que es miren amb aire enamorat i fa que hi hagi un cert ambient romàntic sobre els nostres caps.

Es senten varis sospirs pel fons i algun que altre: «t'estimo» que no sé si arriba algun lloc. Però les mirades càlides i algunes de passió que es dediquen alguns, no es passen per alt ni tan sols pels cambrers que només hi estan dos segons a la taula per demanar el que volen.

Em concentro amb la persona que tinc al davant, en Joan, que se suposa que m'ha de dir una cosa molt important i no ha badat boca des que m'ha dit que el seguís.

Em mira amb ulls penetrants que em fa posar més nerviosa del que estic ja, sembla mentida que pugui tornar a tenir totes aquestes emocions després de tot el patiment que he passat, suposo que és una prova de que ho estic començant a superar.

-M'ho diràs ja o tardaràs molt més?- dic impacient. El somriure que se li dibuixa a la cara no és que ajudi gaire a tranquil·litzar-me, sinó que més aviat al contrari.

-T'ho dic ja- se'm queda mirant sense dir res i se m'esgota del tot la paciència, no li he dit suficients vegades que no sóc la persona més pacient del món?

-I...?- el provoco. Però res, s'està varis minuts estudiant-me amb un somriure trapella als seus llavis, sap que ho estic passant malament i que els nervis se m'estan menjant per dins i està gaudint amb això.

-Hmm... he estat parlant amb un dissenyador- el meu cor s'accelera. Què vol dir amb això? Mil idees se'm passen pel cap a tota pressa i no em deixen pensar amb claredat.

-Com?!- crido i em tapo la boca de seguida en veure que tothom posa la seva atenció en mi. He espatllat el moment romàntic d'algunes parelles, quina pena.

-El que sents, així que, bàsicament, t'he aconseguit feina com a...- em quedo paralitzada, sense saber molt bé com reaccionar, tan parada me quedat que no he escoltat les seves últimes paraules. El meu cervell intenta processar la informació tan ràpid com pot però no arriba enlloc.

-No deu ser alguna d'aquestes bromes pesades, veritat?- dic arquejant una cella i estudiant el seu rostre per intentar entreveure alguna cosa que em faci veure que em menteix.

-No, és cert del tot- fa una pausa i mira el mòbil- tens una entrevista d'aquí un parell de dies i si tot va bé, a principis de gener estaràs ja treballant- estic a punt de saltar i abraçar-lo, encara que em continc.

-Moltíssimes gràcies, no saps com t'ho agraeixo...-els meus ulls transmeten eufòria, ha valgut la pena tota aquesta intriga per arribar fons aquí, encara que s'ha passat bastant amb això de ser misteriós.

-No ha estat res, t'ho mereixes- em dedica un càlid somriure i continuem parlant al llarg del sopar.

..............................................................

I bé, què us ha semblat?

Curtet , ja ho sé, em sap greu, però es presenta setmana d'exàmens i la cosa no pinta gaire bé ahhahaha.

I doncs res, que volia avisar-vos de que si aquest llibre arriba a 1k de visualitzacions, el penjo en castellà!!

No us molesto més, ens veiem aviaat!!

Petooons!!

P.D: no us oblideu de votar i comentar sisplaau!!