La Vida Enmig De La Foscor.

El gran repte

Estem davant de casa la meva àvia dins el cotxe fa cinc minuts perquè no m'atreveixo a baixar i anar allà malgrat les diferents paraules d'ànim d'en Joan.

-La teva àvia t'està esperant, no li pots fer això ara- nego amb el cap.

-I la reacció de la meva mare?- s'encongeix d'espatlles.

-Que li donin per...

-Millor no acabis la frase- somriu.

-Baixem?- nego amb el cap un altre cop i sospira.

-Està bé, doncs baixaré jo.

-No!

-I doncs?

-No ho sé!- dic acabant la poca paciència que tinc.

-Fem una cosa, baixem els dos, fes com si fossis una d'aquelles models de pel·lícula que arrasarà aquell pati- dona un cop de cap assenyalant-lo- i passa de tots els comentaris que puguin haver, entesos?

-Sí, el que passa és que jo no sóc una d'aquelles models- es posa a riure i el fulmino amb la mirada.

-Això no s'ho creu ningú, només fa falta veure't- se m'encenen les galtes i sospiro, no sé com s'ho fa, però m'ha convençut.

-Està bé, està bé, anem- just quan sortim del cotxe ells surten de casa la meva àvia i es posen a parlar en el pati.

En Joan baixa del cotxe i es posa bé la seva caçadora de cuir negra bé i em mira amb un somriure de complicitat. Es posa al meu costat i entrellaça els seus dits amb els meus i el miro sorpresa.

-Farem que som parella, cauran de culs- diu rient-se'n.

-Ets boig.

-Per tu- murmura en un fil de veu quasi inaudible.

Arribem on està tothom i ens queden mirant. La meva àvia em mira amb un somriure de satisfacció i la meva mare fa una ganyota i xiuxiueja quelcom a la meva àvia però ella li envia a fregir espàrrecs. Saludem als que ens venen a saludar i els altres els hi dedico un somriure per, bàsicament, fotre'ls i saludo a la meva àvia amb una forta abraçada.

-Estàs guapíssima reina!- em diu quasi eixordant-me.

-Gràcies àvia, tu també estàs preciosa- somric i torno a entrellaçar els meus dits als d'en Joan quan s'acosta la meva mare i a ell li canvia l'expressió i tensa les mandíbules.

-Què hi fas aquí? Saps que no ets benvinguda- m'encongeixo d'espatlles.

-Per mala o bona sort, sóc la teva filla, així que com a bona filla, he vingut a celebrar el teu aniversari- forço un somriure i de reüll veig el somriure de satisfacció que em dedica en Joan- ah, per cert, felicitats- forço encara més el meu somriure i ell s'aguanta les ganes de posar-se a riure.

La meva cosina, la Nuri, em treu del moment incòmode venint-me a saludar.

-Oi, nena! No saps ho molt que t'he trobat a faltar!- exclama i m'abraça fort- estàs preciosa!

-Gràcies, Nuri, tu també!- somric i li torno l'abraçada.

La gent va pujant als seus cotxes i quedem la meva àvia i jo.

-Digues, nena, és el teu xicot?- nego amb el cap.

-Té xicota, àvia- aixeca les celles sorpresa.

-Guita tu! I com és que t'ha agafat de la mà?

-Perquè vol fer que som parella- assenteix amb el cap.

-Segur que no sentiu res un per l'altre?

-Només amistat- sé que mig menteixo, però no tinc clar els sentiments cap a ell, ni els que té ell cap a mi.

-Està bé, està bé, però, en cas que la cosa canvi, m'ho diràs, oi?- assenteixo amb el cap.

-Només faltaria!- somric i torno al cotxe amb en Joan.