La Vida Enmig De La Foscor.

Cap al cinema

Estic a casa acabant-me de preparar. Falten deu minuts perquè arribi i estic nerviosa. Feia temps que no em sentia com em sento ara, és una sensació estranya que, sincerament, no trobo les paraules exactes per poder-la descriure.

Miro el rellotge i falten cinc minuts. Endreço una mica l'armari ja que mig armari està fora perquè no trobava exactament el que volia posar-me.

Sona el timbre i dono un bot de l'ensurt. Miro al mirall abans de contestar que ja baixo i tanco la porta. Em passo els cinc pisos mirant-me el mirall una vegada rere l'altre fins que sona el Ding de que sóc a la planta baixa.

Obro la porta i es gira cap a mi.

-Hola- s'acosta a mi i es queda mirant-me fixament als ulls, decideixo donar-li dos petons com si fos una persona qualsevol tenint segur que no ho és i pugem al seu cotxe.

-Pel·lícula?- dic amb un somriure.

-It- diu posant-se les ulleres de sol.

-Estàs segur?- dic amb un fil de veu.

-Ja veuràs com no fa por- arquejo una cella mentre em giro a mirar-lo.

-No ni poc, per això se'n diu pel·lícula de por!- dic amb ironia.

-Exacte, per no fer por- es posa a riure i nego amb el cap.

-No crec aguantar tota la pel·lícula- nega amb el cap somrient.

-Ja et dic jo que sí- em dedica el seu típic somriure irresistible i aparca el cotxe.

Entrem al cinema, comprem les entrades i anem a agafar les crispetes. Un cop a dins de la sala, ens asseiem a darrera de tot i començo a menjar algunes crispetes i veure una mica de la meva beguda.

Li sona el mòbil i en llegir el missatge que deu tenir a pantalla de bloqueig arrufa les celles.

-La feina?

-La meva "xicota"- diu fent cometes amb els dits quan la menciona- que avui sortirà amb algunes amigues seves, i a sobre pregunta si la deixo- nega amb el cap posant els ulls en blanc.

-De manera que no tinguis més opcions de dir-li que sí- dic rient.

-Exacte- posa el mòbil en silenci i el guarda.

Uns pares amb els seus fills que deuen tenir un deu i l'altre uns dotze, s'asseuen davant meu i en Joan somriu mirant-me a mi.

-Què?

-Fins i tot venen nens petits a veure-la.

-Què vols dir amb això?- arquejo una cella i premo els llavis amb mirada desconfiada.

-Que si ells la venen a veure, tu pots aguantar tota la pel·lícula- somriu.

-Això ja veurem.

Comencen els anuncis i em poso nerviosa, no dormiré en un any i li agafaré pànic als pallassos, però no passa pas res, eh?

-Si vols pots agafar-me- diu amb un somriure maliciós.

-No, gràcies, estic bé- dic fent morros, encara que sé del cert que no serà així tota l'estona.