-Perquè crec que simplement va ser una casualitat del destí que ens trobéssim... encara que no d'una manera molt... agradable. Però sabia que no et podia deixar morir, així que simplement ho vaig fer. Potser m'odiaràs perquè t'he deixat seguir en aquest món que potser veuràs com una merda, però crec que mereixes viure, molta gent segurament se li ha passat pel cap la idea del suïcidi quan passa per un mal moment, però no tothom té una vida fàcil, entens? Jo no sé com és la teva, i tampoc m'importa que per culpa d'això, quasi em matessis, perquè al cap i a la fi estem els dos aquí, asseguts en aquesta cafeteria menjant xocolata amb xurros.
-Però t'hauria de fer por, o hauries d'odiar-me i pensar que sóc una boja mental que t'ha intentat matar, en canvi, no ho fas- aixeco la vista de la meva tassa lentament fins trobar-me amb els seus ulls verds maragda observadors.
-No tota la gent es cobarde, algun de valent hi pot haber, no?- somric i assenteixo amb el cap.
-I tu ets un d'ells- dic llegint-li la ment.
Acabem la xocolata amb xurros i fem el espectacle de que paguem a mitges, però ell volia pagar-ho, i per mala sort, ha acabat pagant ell.
-A la pròxima pagues tu- guinya l'ullet i sortim.
-Ets del que no hi ha.
-Res de nou- diu amb aires de superioritat.
Comencem caminant i ens quedem passejant per un parc no molt lluny de la cafeteria que hem anat.
-Potser no és molt correcte preguntar-t'ho, però... per què et volies suïcidar?
VOCÊ ESTÁ LENDO
La Vida Enmig De La Foscor.
RomanceEm vas canviar la vida com si d'un joc es tractés. Sembla mentida que des que vas entrar a la meva vida, tot hagi canviat d'una manera tan radical... Malgrat tot, tu m'estimes tal i com sóc, però, i jo? Sóc capaç d'oblidar-me de tot i començar de no...
