La Vida Enmig De La Foscor.

Resposta

-Estàs bé?- assenteixo amb el cap.

-No podia suportar més la meva vida, tot anava de mal en pitjor, em sentia sola, ni tan sols tenia el recolze de la meva família, només havia desprisi cap a mi i soledat. M'havia quedat sense feia i sabia que em costaria mantenir la casa que tinc. El suposat amor de la meva vida m'havia deixat per anar-se'n amb una altra que havia assegurat que era millor que jo, i que a sobre, era la meva millor amiga. Bàsicament no trobava cap sortida, i vaig pensar que allò, sí que ho era- assenteix amb el cap.

-Ara saps que no estàs sola, veritat?

-En realitat, sé que mai he estat sola, sempre vaig tenir algú, encara que no ho volgués veure. Hi ha gent que sempre ha estat al meu costat, però per culpa de no veure a qui en aquell moment volia que estigués, així que per a mi, ja no tenia a ningú.

-És normal, però vaja, m'alegro de que ara tinguis les coses tan clares- diu somrient.

Posa les dues mans dins les butxaques dels seus texans negres estrets deixant els dos polzes a fora.

-Et toca- em recorda. Em mira de reüll mentre em penso la pregunta que vull fer-li, encara que cap idea se'm passa pel cap.

-Treballes en una empresa de roba, veritat?- assenteix amb el cap.

-Sí, empresa familiar- assenteixo amb el cap. Entretanca els ulls per moments- de què treballaves?

-Era dependenta d'una botiga de roba bastant cara, m'encanta coses que tinguin que veure amb la roba i la moda- assenteix amb el cap lentament.

-O sigui que bàsicament vols ser dissenyadora, no?- assenteixo amb el cap.

-Exacte.

-Has provat mai de fer les teves pròpies col·leccions?

-No, però ara que ho dius... podria fer-ho -somriu assentint amb el cap.

Acabem de fer la volta i tornem cap al cotxe. Comença a refrescar cada cop més i quan pugem al cotxe, pujo la calefacció. Sona per la radio cançons que els dos ens posem a cantar de seguida a ple pulmó. Somriem quan veiem que ens agrada el mateix tipus de música.

Arribem davant del meu portal i aparca al cotxe just a davant, on és estrany que no hi hagués cap cotxe aparcat. No sé ben bé com acomiadar-me d'ell, i agraeixo que sigui ell qui comença a parlar.

-Demà pel·lícula al cinema per la tarda?- pregunta quasi implorant-m'ho.

-M'ho pensaré- dic amb un somriure tímid.

Baixo del cotxe i abaixa les finestres per acabar-se d'acomiadar.

-Que passis una bona nit, Clara.

-El mateix et dic, Joan.

M'endinso en l'edifici i pujo per l'ascensor. Quan ja entro per fi, deixo les coses a l'entrada i vaig directa cap al lavabo i començo a emplenar la banyera amb aigua calenta. Acabo de preparar-ho tot i quan la banyera està suficientment plena, em despullo i hi entro deixant-me abraçar per l'escalfor que em produeix l'aigua. Tanco els ulls i no puc parar de repetir l'escena un cop rere l'altre del que ha passat avui amb en Joan, feia temps que no em sentia així, tan lliure... tan feliç.