La Vida Enmig De La Foscor.

Capítol 20

Ja fa tres setmanes ho succeït de la Patri i fa dues setmanes i poc que vaig començar a treballar en un treball que realment m'he enamorat. I tot gràcies en Joan, per milena vegada que es tracta de mi.

Ara mateix, he arribat a tal punt que sense ell, no seria res. Abans em feia por dependre tant d'una persona, sobretot que fos noi, i ho més important, sobretot després del meu ex. Però amb ell tinc una seguretat que mai pensava que tindria amb ningú, tot ell és confiança i tranquil·litat, com si estan al seu costat, res dolent pogués passar.

El miro des de la llunyania com acaba de parlar amb uns companys de feina. Em mira de reüll, ho noto. Noto la seva mirada penetrant la meva pell i analitzant cada espai de la meva pell sense vergonya, i per primera vegada no m'incomoda.

Està en un posat tranquil, riu i finalment s'acomiada d'ells i ve cap a mi amb un somriure d'orella a orella. Si us sóc sincera, feia dies que no ens veiem, i em semblava estrany pel simple fet que no podíem estar més d'unes hores separats. I una cosa que no admetré mai davant seu, l'havia trobat a faltar, oi tant que l'havia trobat a faltar.

Surt de l'establiment i es posa les seves ulleres de sol, donant al seu look un to encara més roquer. Em quedo embovada mirant com s'acosta a mi passant-se una mà pel cabell i en arribar davant meu, no deixa tardar els seus llavis posats sobre els meus unint-se en un petó perfecta el qual es transmet la falta de dies sense veure'ns.

Ens separem i ens quedem mirant als ulls, els seus tapats encara per les ulleres i finalment ens disposem a caminar mentre entrellaça els seus dits amb els meus.

-M'has trobat a faltar, oi?- se'm fa estrany que hagués tardat varis minuts en treure el seu costat toca-moral, que realment, m'encantava.

-La veritat és que no, he estat molt enfeinada- menteixo. Al mirar de reüll em trobo amb la seva mirada analitzant la meva expressió per assegurar-se de que es mentida.

-No m'ho dius en serio, veritat?- fa veu suplicant de nen petit- o és que t'he trobat tant a faltar que m'ho he portat tot jo?- somric per aguantar-me el riure.

-Pot ser- nega amb el cap somrient.

-Ja sé que em menteixes, has de practicar més- em quedo confosa i desconcertada mentre entrem al restaurant.

-Així que tu menteixes millor que jo- afirmo.

-Pot ser- em torno a quedar embovada mirant la seva figura tranquil·la, com si el que estigués dient fos inofensiu.

-Així que potser m'estàs mentint amb moltes coses i jo no ho sé- somriu per sota el nas.

-Mai et mentiria, ho saps, oi?- arquejo una cella.

-Dubto- sospira.

-Sé que confies amb mi- em guinya l'ull mentre ve el cambrer i em deixa amb les paraules a la boca, serà oportú!- com han anat els teus primers dies de treball?

-Suposo que bé, intentant-me acostumar a tot ho més ràpid possible- somriu.

-M'alegra sentir-ho- somric i em poso uns cabells solts darrera l'orella i clavo la mirada sobre les estovalles blanques.

-Joan... gràcies- aquest cop és ell el que queda confós.

-Per què?

-Per tot, m'encanta aquest treball que tinc ara, i sense tu, mai l'hauria aconseguit- s'arronsa d'espatlles.

-Ets molt bona, segur que sense mi, també arribaries lluny- imito el seu gest.

-Dubta-ho- murmuro.

El dinar passa tranquil i parlem del ja que tot aquests dies no hem pogut parlar gaire o potser és que mai en tenim bastant de parlar. Estem tornat altre cop al treball però abans de que pugi el cotxe em sorprèn amb una pregunta.