La Vida Enmig De La Foscor.

Capítol 9

-Ens anem de compres- diu decidit.

-Espera, què?- és massa aviat per assabentar-me i retenir la informació que m'està dient.

-El que sents, vesteix-te- m'exigeix i em dedico a rondinar.

-És massa aviat- em remoc pels llençols embolicant-me tota i quedant com un capoll abans de sortir la papallona.

-Deixa't de fer la mandrosa i aixeca't- rondino una vegada més abans de incorporar-me i seure'm encara amb els llençols.

-Però...

-No hi ha peròs que valguin, afanyat- i dit això, surt de l'habitació. Ho molt exigent que pot ser a vegades el noi.

M'aixeco del llit i evito mirar-me al mirall per tal de no traumatitzar-me i avergonyir-me en tals circumstàncies que m'ha vist. Em poso davant de l'armari i acoto el cap cap a un costat i llavors cap a l'altre sense saber molt bé què posar-me de tot el que tinc.

-Estàs?- sento que crida.

-No!- contesto també cridant.

Agafo un jersei de pèl blanc amb uns pantalons verd caqui i em poso unes botes militars. Agafo la jaqueta i la bossa de mà i la vaig a deixar a la sala d'estar abans d'anar al lavabo a acabar d'arreglar-me.

Són dos quarts de deu quan sortim del meu pis i entrem al cotxe d'en Joan.

-On tens pensat anar?- li pregunto intrigada. Em poso les ulleres de sol i miro per la finestra.

-Barcelona- obro els ulls com taronges i em giro a mirar-lo.

-En serio?!- exclamo.

-Sí, en serio- parpellejo ràpid intentant analitzar el que m'acaba de dir. Bé, potser n'estic fent un gra massa, però no puc amagar el que m'agrada a mi anar de compres a Barcelona.

-I què t'ha vingut ara per entrar així de cop al meu pis i dir-me que marxem a Barcelona de compres?- somriu.

-No t'ha agradat?- sí, de fet, m'ha encantat, però resulta que a tu, no t'ho penso dir.

-Sí, però em sembla estrany- arrufa les celles, està intentant esbrinar fins a on vull arribar.

-Què vols dir?- aparta un moment els ulls de la carretera per mirar-me a mi.

-Que tens xicota i passes més temps amb mi que amb ella, n'estic segura, sé que no en vols parlar però...- assenteix lentament amb el cap i sé que no haig d'acabar la frase perquè sap exactament el que em refereixo i vull saber.

-Ens hem donat un temps- diu quasi amb un fil de veu.

-Tu... l'estimes?- quasi m'afogo en dir-ho, però necessito saber la veritat, encara que no vull admetre per què ho necessito.

-No ho sé, em mata la sensació que tinc sempre de que m'està posant unes banyes com una catedral- sospiro i agafo la seva mà per posar-la sobre el meu genoll i entrellaçar els seus dits amb els meus- i en canvi quan estic amb tu és com si res del que m'afecta dins la meva vida fos real, tinc com una seguretat de que passi el que passi, tu hi estaràs.

-Però... tampoc vull que em facis servir per oblidar l'altre- m'atreveixo a dir, com és que hem arribat a tenir aquesta conversa tot just ara?

-Et puc prometre que no és per això, sinó, no estaria amb tu- arrufo les celles.

-Què vols dir?- s'encongeix d'espatlles i no em mira als ulls.

-Sé cert que no et faria mai servir per res que no fos real i que mai et faria mal- empassa saliva amb força i de cop noto una calor insuportable i les galtes vermelles.