La Vida Enmig De La Foscor.

Trucada

-En sé d'una que no pot dormir.

-La pel·lícula de por- dic rient- però vaja, jo també en sé d'un que no pot dormir- ens posem a riure- ja ha tornat de festa la teva xicota?

-Ni idea, no m'ha tornat a dir res més des que estàvem al cinema.

-Li has dit alguna cosa tu?

-Sí, l'he obert fa poc i no em contesta.

-S'ha conectat com a mínim?

-En serio ho dubtes?

-Vaja, ja em sap greu...- sospira.

-M'ho tindria que haver imaginat.

-Hi ha coses que per molt que les esperis fan mal- dic amb to tranquil·litzant. 

-Suposo que tenia com esperança de que m'equivoqués.

-Això no és dolent.

-No ni poc- sospiro.

-Per una vegada que intento ser optimista podries ajudar, no?- es posa a riure i somric.

-En això et dono la raó.

-Veus, es que sempre tinc raó- es posa a riure altre cop.

-Hmmm... no sé, no sé...

-No fa falta que ho dubtis, que ja sé jo que sí!- aquest cop som els dos que estem rient.

-Qualsevol et porta la contrària!

-Ja et dic que no és bo- somric.

-M'ho imagino, sí, tens pinta- ric fluixet i sospiro. M'estiro llargament pel llit.

-Què estaves fent abans que et truqués?

-Escoltant música per dormir-me, i tu?

-Venir cap a casa.

-Lògica- dic avergonyida.

-No creguis, podria haver fet moltes coses- fa una pausa- sense mal pensar.

-Joan!

-Només ho deia per si de cas!- diu rient.

-Total, podries haver fet moltes coses si no tinguessis un quart d'hora de camí de casa meu fins a casa teu.

-No fa falta dir que tens raó, veritat?

-Això sí que fa falta, sí- dic rient.

-Tens tota la raó senyoreta Clara- em poso a riure i se'm salten les llàgrimes.

-Saps que són les quatre de la matinada, veritat?

-Demà no haig de treballar- diu tranquil·lament.

-Ah- dic sense saber molt bé què dir.

-Vols anar a dormir?

-Potser ja va sent hora, sí- somric- bona nit, Joan.

-Bona nit, princeseta- i penja.

Espera, espera, m'ha dit princeseta? I, per què ha penjat tant ràpid? Serà perquè no volia que li digués res?