La Vida Enmig De La Foscor.

El sant joc de les preguntes

-Jo... bé, vaig tenir-ne una fa un temps i... bàsicament va acabar fatal- assenteix lentament esperant a que continuï.

-Pots... explicar-m'ho, si vols- diu tranquil·lament mentre es comença a menjar un xurro amb xocolata.

-Vaig començar a sortir amb en Lluc quan teníem tretze anys, tot anava genial, encara que discutíem bastant. Però d'un dia per l'altre em va dir que ja no volia estar amb mi i que s'havia enrotllat amb la meva millor amiga i que ja no podia més, que se'n anava lluny d'aquí i no sé quines coses més- suspiro- suposo que em va fet tant de mal perquè va ser com una doble traïció, saps?- assenteix amb el cap mentre s'eixuga una gota de xocolata que li regalimava cap avall- confiava molt amb ella i a més suposadament tenia xicot i ho era tot per a ella, i el meu ex, teòricament, no era de les persones que es fixaria ella- poso els meus ulls en blanc- recordo quan vam començar a tenir quelcom amb ell i ella no el suportava- acluco els ulls i bec una mica de xocolata.

-Vaja, ho sento- suspira i m'arronso d'espatlles.

-Suposo que ja és passat- somric forçadament.

-Et toca.

-Per què fas tot això?- és una pregunta que em crema per dins des de ja fa temps, encara que li hagi preguntat alguna vegada, mai me l'ha respost, s'ha anat per altres temes o simplement s'ha arronsat d'espatlles i li ha tret importància.

-Per què faig què?- diu com si no hagués entès la pregunta.

-Després de tot, quasi et mato, m'he intentat suïcidar varies vegades, no em coneixes de res i em venies a veure cada dia a la presó, no entenc el per què. Em pensava que et faria por i no et tornaria a veure mai més, però en canvi tu, continues aquí, què hi fas?- en acabar, m'entra un pensament de que potser no seré capaç d'escoltar la resposta, l'autèntica resposta que només se la guarda per a ell.