La Vida Enmig De La Foscor.

Capítol 7

En Joan s'allunya una mica per deixar-nos "intimitat" a la meva mare i a mi, cosa que ja se sap que muntarem un espectacle que ni en els teatres. Sort que no hi ha molta gent pel carrer, sembla que la fred fa que es quedin més a casa i no tant pel carrer.

-No calia que vinguessis, eres la única que sobraves, junt amb aquell- diu amb to despectiu i donant un cop de cap per senyalar en Joan.

-És el meu xicot, mare- es posa a riure.

-Tu, xicot?- riu amb amargor- ningú et vol, Clara, com vols que sigui el teu xicot?- m'encenc d'ira incontrolable.

-Sí, jo tinc xicot, que m'estima i em respecte i que realment em vol per com sóc i no per qui sóc- dic amb una veu tensa. Posa els ulls en blanc i m'ofereix el meu regal.

-No vull res de tu- aquest cop sóc jo la que ric amb amargor.

-Molt bé, doncs ho tornes!- faig cara fàstic i la repasso de dalt a baix, una cosa que sé perfectament que odia.

-Ja t'ho pots endur tu o ho llançaré a les escombraries!

-Doncs llança-ho! A mi m'és absolutament igual, com tot el que té a veure amb la teva vida- li retrec- i ara que ja he marcat la diferència entre tu i jo, em puc anar tranquil·la, que et vagi bé, mare- dit això me'n vaig deixant-la plantada allà i quan arribo al costat d'en Joan m'envolta per la cintura amb els seus braços forçuts.

-Estàs bé?- pregunta preocupat.

-Més que mai- admeto.

Arribem al cotxe i hi pugem. Pujo la calefacció i arranca mentre pujo una mica el volum de la radio.

-M'he quedat descansada la veritat- dic després d'explicar-li tota la conversa amb la meva mare.

-M'ho imagino- diu amb un somriure.

-És que no ho crec normal!- em queixo.

-No ho és, que és diferent- assenteixo amb el cap admetent que és lògic.

-Tu... tu tens una bona relació amb la teva mare?- empassa saliva amb força.

-Més o menys- alço les celles i em giro de cares a ell.

-Què vols dir?- sospira.

-És massa estricte amb tot i ho vol tot perfecta- abaixo la mirada- encara que me l'estimo, hi ha moments que no la suporto- posa una mà sobre el meu genoll nu i l'estreny lleugerament.

-Gràcies per tot el que has fet avui- dic quan aparca davant del meu pis.

-No ha estat res- diu somrient i girant-se de cares a mi. Abaixo la mirada a les meves mans que reposen sobre la meva falda- vols que em quedi una estona?

-Demà has de treballar i no vull que hi vagis cansat- fa petar la llengua.

-Per això no et preocupis, total...

-T'anaves a quedar igual- acabo jo la frase per ell.

-Exacte!- diu amb un somriure i baixa del cotxe.

Entrem ho més ràpid possible dins l'edifici i pugem a l'ascensor. Un cop estem al meu pis em poso el pijama i ens asseiem en el sofà sense engegar la tele ni res.

-D'aquí poc és Nadal- diu sense més.

-Sí...

-El passaràs amb la teva família?- sospiro.

-Ho dubto.

-No el penses passar sola, oi?

-Si no tinc cap més remei, sí- dic rient.

-Saps perfectament que no ho permetré- nego amb el cap somrient.

-Per què no ho hauries de fer? Tu sí tens una família amb qui passar el dia de Nadal- dic amb to comprensible.

-Sí, però si tu no, jo...- sona el seu mòbil i en veure el nom de qui truca posa els ulls en blanc- hola- diu quan despenja. M'intento aixecar per deixar-lo parlar a soles però no em deixa- ara estic ocupat, si vols demà en parlem- es queda callat i sospira- sí, sí, bona nit a tu també- penja.

-Tot bé?- pregunto.

-Millorable- diu somrient.

-Hauria d'anar a dormir, ha estat un dia molt cansat i...- badallo sense poder fer res al respecte.

M'agafa en braços sense que em doni quasi ni compte i em porta a la meva habitació. M'estira delicadament sobre el llit i em tapa amb totes les mantes que tinc.

-Bona nit, princeseta- em fa un petó al front i se'n va.