La Vida Enmig De La Foscor.

Quan no el tenim, no hi volem creure.

Cinc minuts després, abans de que ell marxi, anem amb pas tranquil cap al cotxe i sense parlar. En el meu cap no para de ressonar tota la conversa que han mantingut, i la Patri, com deu estar ella? Passem per casa seu i pico al timbre però no em respon ningú, potser perquè necessita temps.

Continuem el camí cap al cotxe i en Joan trenca el silencia que ja es començava a fer pesat.

-Vols acompanyar-me a fer-li un volt a la Sandy?- aixeco la vista del terra i el miro.

-Sí, per què no- dic amb un somriure de costat.

Pugem al cotxe i sospiro mentre em cordo el cinturó i em poso còmode al seient.

-Tu com has vist en Ricard?- la seva mà estreny lleugerament el meu genoll.

-Doncs bastant tocat.

-Tu creus que realment ho sentia?- s'arronsa d'espatlles mentre gira a la dreta.

-No et dic que no, no m'esperava que es posés a plorar com ho ha fet- diu amb tranquil·litat.

-Ja, però... no ho sé. És estrany.

-No et fies d'ell després de tot, no és estrany, més aviat, normal.

-Sí, ja, però tu el perdonaries si fossis la meva cosina?- es torna a arronsar d'espatlles.

-M'hauria de demostrar que tot el que diu és cert.

Minuts després arribem al seu pis i decideixo quedar-me a baix mentre va a buscar a la Sandy. No tarda ni tres minuts en estar altre cop estar al meu costat i comencem a caminar tranquil·lament mentre el seu braç em rodeja la cintura i m'estreny més a prop seu.

-Com està la Mixa?- somric.

-Et troba a faltar- es posa a riure i la Sandy es gira i em borda- us troba a faltar, perdó- ens posem a riure els dos aquest cop.

-No m'estranya, ningú pot viure sense mi- i ja ho tornàvem, això de ser un cregut li sortia de dins.

-Serà això, Joan- continua rient encara més fort. Ens parem en un semàfor i la Sandy em reclama la seva atenció i l'acaricio mentre em llepa tota la cara.

-Veig que cada vegada us porteu millor- diu somrient mentre ens mira.

-I t'estranyes? No només no se't resisteixen a tu- dic amb un somriure entremaliat.

-M'ho suposava, havent una noia com tu, passo a segons plans- em ruboritzo de dalt a baix i m'aixeco un cop s'ha posat verd el semàfor i continuem caminant.

-Pilota...- murmuro.

-Però en realitat sí m'estranya- el miro sorpresa.

-Com?

-Sí, a la meva ex sempre la intentava mossegar, la bordava tota l'estona, era una cosa insuportable- riu relaxat, com si realment aquells records no fossin enyorança, sinó que simplement records.

-M'ho dius en serio?- dic sobtada, amb ho dòcil i alegre que sembla ella, no me la imagino bordant i intentant mossegar a una persona.

-Sí- diu assentint lentament amb el cap.

-Vaja, mira tu per on, t'ho pots agafar com una bona senyal- aixeca el cap que mirava a terra i es troba amb el meu somriure entremaliat.

-Aprens ràpid, princeseta- em poso a riure.

-Tinc un bon professor.

Donem la volta i tornem cap al seu pis. Demanem unes pizzes mentre ell es posa el seu mig pijama i jo em quedo amb la samarreta que portava i les calces.

Ens asseiem al sofà i mirem una pel·lícula que estrenen en un canal. Quan arriben les pizzes, en Joan baixa a buscar-les i jo em quedo tombada de costat amb la Sandy mentre l'envolto amb un braç. Em quedo mig adormida mentre en Joan puja i quan entreobro els ulls veig un somriure càlid en els seus llavis i m'incorporo.

-Vaja, ni t'he sentit arribar- dic mentre em passo les mans pels cabells i m'assec en forma índia.

-Estàveu molt cuques posades- diu mentre destapa la pizza i n'agafo un tall.

-Era d'esperar- m'aixeco perquè s'assegui i m'assec sobre la seva falda i em rodeja la cintura de tal manera que la meva esquena queda contra el seu pit i recolzo el cap en la seva espatlla.

Ens posem sobre el llit abraçats un a l'altre que quasi ni es distingeix on acaba un i comença l'altre. Té els ulls clavats en el sostre i em va fent petits massatges pel cap.

-T'estimo- xiuxiuejo.

Els seus dits es queden quiets i per moments penso que estic més maca callada. Però tenia com una necessitat de dir-li, tots aquests dies sense veure'l me donat compte de ho molt que l'estimo i que el necessito. I no és que sigui dependència d'ell, com moltes persones puguin arribar a pensar, simplement es triar amb qui vols acabar la teva vida i esgotar el teu temps, i per molt aviat que sigui, sé que l'he triat a ell.

L'amor és un sentiment estúpid que ens porta bojos, però no sempre es pot sentir, encara que a vegades pensem que sí. És un sentiment fort que et fa revolucionar totes les altres emocions, que et treu ho bo i ho dolent, però ho sorprenent és que totes les imperfeccions, les acabes trobant perfectes.

I no em pregunteu per què un dia a les dotze de la nit estic fent una santa reflexió sobre l'amor, sobre ho molt que estimo en Joan i sense haver begut, suposo que això també ho fa l'enyorança del teu amor.

I tots diem que no creiem en l'amor alguna vegada a la vida, perquè quan no el tenim, no hi volem creure. Jo també vaig ser aquella que no hi creia, que tots els nois eren iguals i que cap ni un realment et podia estimar, perquè les nois no tenien sentiments. Sí, jo també vaig ser aquesta, i sobretot després de la ruptura amb el meu ex, però del que no em donava compte era que tots els nois eren iguals si tu no buscaves el teu diferent, però sense buscar-lo, el vaig trobar.

I m'adono de cop de que igual que he jutjat malament els nois, vaig jutjar malament la meva vida, perquè creia que la meva vida es trobava enmig de la foscor i potser no era del tot així, o potser és ara que no ho veig així.

No he deixat de pensar en com m'està canviant la vida des d'abans d'anar a la presó, durant el temps allà dins i quan vaig sortir. Recordo que sentia que no tenia sortides i que no servia per res viure, no volia estar en aquest món perquè sentia que no pertanyia dins d'ell. Que tot seguiria igual si jo no existís, però les coses canvien. Jo canvio. Els erros es queden en el passat, i sobretot és passat si ja està tancat.

Si només mires cap al passat, mai faràs una passa cap endavant.

M'ho recordava cada dia abans de que aparegués una persona que em va ensenyar que havia de mirar cap endavant, mantenir el cap alt i mai baixar-lo. Que no t'han de derrotar. Que igual que et pensis que has caigut, t'has d'aixecar. Que has de valdre't per tu mateixa.

I aquesta persona, me l'estimo com mai havia estimat a ningú, i l'estimo sense límits, perquè hi confio, perquè ja vaig perdre la por a perdre'l a la primera de canvi, encara que sé que les meves inseguretats, sempre estaran a flor de pell. I aquesta persona, em fa sentir especial, única... encara que no us puc negar, una petita part de mi té por a perdre'l, i té la sensació de que el perdré i no podré fer res per evitar-ho.

-Jo també t'estimo, i no saps pas quant- els seus llavis s'ajunten amb els meus de manera tendre. Noto el gust salat de les meves llàgrimes, unes llàgrimes que no m'havia ni adonat de que començaven a sortir.

I com sempre, ell està per interrompre els meus pensaments, per no posar-me melancòlica i acabar-me fent mal a mi mateixa. Sempre em salva d'una persona que sóc jo, i no puc evitar preguntar-me si algun dia seré capaç de ser jo qui em salvi de mi.