La Vida Enmig De La Foscor.

Capítol 17

Ens despertem a causa dels múltiples sorolls que es comencen a sentir per la casa. Obro els ulls i em trobo amb en Joan rodejant-me els espatlles. Tinc un braç en el seu pit i les nostres cames estan entrellaçades.

No ho negaré, m'encanta saber que estarem tot el dia junts, totes les vint-i-quatre hores d'un dia. M'aparto una mica d'ell i miro l'hora que és, no arriba ni a dos quarts de nou. Em torno a girar cap en Joan i li ressegueixo la mandíbula amb el dit i després li faig una petita mossegada abans de deixar els meus llavis amb força sobre els seus, i es deu despertar perquè em torna el petó unint les dos llengües en una de sola.

-Preparada per avui?

-No m'ho recordis més que ja estic prou nerviosa.

-No sabia que tenies tantes ganes de passar amb mi les vint-i-quatre hores- somriu maliciosament.

-No és per tu, tinc ganes de veure Finlàndia.

-Hmm-hmm...- faig rodar als ulls i intento incorporar-me però no em deixa.

Passem varis minuts amb silenci i acabo sent jo la que comença a parlar en aquest silenci que ja se m'estava fent pesat.

-Joan, jo...- em mira amb els seus ulls brillants i bonics que per moments em quedo en blanc. Em fixo més amb les seves faccions, el seu cabell despentinat de bon matí i empasso saliva amb força. No sé com pot tenir aquest efecte amb mi, però el té i ell ho sap perfectament.

-No cal que diguis res, que hagis vingut amb mi... és... ho millor que m'està passant- somric i no em puc estar de passar una mà pels seus cabells.

-És el millor regal que em pots fer aquest Nadal- es queda parat i arrufo les celles.

-Ah, no, aquest no és el teu regal- m'incorporo i el miro als ulls seriosament.

-Joan... no m'hauries d'haver comprat res! Et deus haver gastat mitja fortuna!- somriu.

-Per tu si cal, infinites- dit això ens aixequem i ens preparem abans de baixar a esmorzar i trobar-nos amb la resta de la família.

-Estic esgotat!- es deixa caure sobre el llit mentre tanco la porta.

-Com per no estar-ho!- dic mentre em trec les sabates i m'estiro al seu costat.

-Princeseta, no ho hauria d'estar.

-I què més dona?- em mira amb cara de que no m'assabento de res i rodo els ulls- me'n vaig a la dutxa.

-T'acompanyo.

-Sola- remarco i em tanco al lavabo amb disquet i tot per assegurar-me de que no entra.

Entro a la dutxo i deixo que els raigs d'aigua cremant em colpegin la pell fent-me un suau massatge. Ja és molt fosc i encara no són ni les nou de la nit, tinc decidit que avui em posaré a mirar les aurores boreals una estona.

Surto de la dutxa mitja hora després i noto que la calefacció està altíssima, encara que no ve gens malament, aquí fa una fred... A més, està quasi tot nevat i sembla que en qualsevol moment es podria posar a ploure i llavors a nevar a causa de les baixes temperatures.

Vaig a l'habitació i em trobo amb en Joan traient tots els regals i deixant-los sobre el llit. En veure el meu, somric. Trec les coses que em posaré per preparar-me i també deixo els regals sobre el meu costat del llit. En veure el seu posa els ulls com plats i després somriu.

-No m'he oblidat de tu- rondino.

-No és que hagi pensat que t'havies oblidat de mi, sinó que no pensava que em compraries res- s'acosta i m'envolta per la cintura estrenyent-me contra el seu pit.